No hi haurà xoc de trens

Quan la cosa s'excita i el procés s'accelera és recorrent que algun opinaire, d'aquells que no saben res de res però sobre tot pontifiquen, posi cara de gravetat i, amb voluntat d'esporuguir la corresponent audiència, proclami la mare de tots els oracles: “Hi haurà xoc de trens!” O en una versió encara més paorosa: “S'acosta el xoc de trens!”

Una topada entre dos ferrocarrils en marxa és una cosa tremebunda, perquè efectivament fa tremolar de por el simple fet de pensar en una massa ingent de metall impactant a tota velocitat contra una altra, amb el xerric feridor, de ferro roent, que exhalen les vies quan les rodes intenten clavar-s'hi inútilment per evitar l'impossible. Fa estremir pensar en els udols de mort del passatge abans del gran silenci, i en els ulls desorbitats, enfollits, botits de sang, dels maquinistes instants abans de deixar de veure-hi per sempre més.

Que ningú s'alteri. És només una visió, una visió espectral, fantasmagòrica, d'un cataclisme que no es produirà. Perquè l'oracle va errat, i de xoc de trens no n'hi haurà. Arribats al moment de màxima tensió, l'instant en què els dos maquinistes se citaran al duel definitiu en una via única, aleshores serà el moment de la gent. De la gent compromesa, de la gent al carrer en defensa d'ideals i quimeres. De la gent de bé i també la gent de pau.

Qui s'atrevirà, aleshores, a llançar un tren, devastador, contra els ciutadans defensant a pit descobert els seus drets? Qui s'atrevirà a escometre amb violència contra la voluntat d'un poble que pacíficament fa via? Un tal Francisco Franco i Bahamonde, generalíssim per desgràcia de les armes, ho va fer una vegada. Va ser un gran genocida. Qui vol ser el següent?