‘Bon jour littérature'...

Igual que a la novel·leta d'aquella jove de 18 anys Françoise Sagan, publicada el 1954 plagiant un vers de Paul Eluard, “Bon dia tristesa...”, podríem saludar la nostra literatura, i em temo que la d'arreu, amb aquest intens vers existencial. No podem saludar-la vigorosament, amb un bon cop a l'espatlla, perquè en el cas de fer-ho, o la tombaríem, o no trobaríem a qui picar l'espatlla, com en aquella dona acabada de casar del sonet de Quevedo, que es desvesteix i al final el marit es troba descasat car no hi ha dona. Doncs aquí no hi ha literatura si la desvestim dels premis, la propaganda editorial, el Sant Jordi, la setmana de la poesia, la setmana de la novel·la negra, la setmana del llibre en català, la setmana etc., i les pel·lícules que se'n fan i la literatura mediàtica que hi posa un glamur més aviat trist. Fins i tot els autors de grans premis, sigui Nobel, Cervantes o d'Honor de les Lletres Catalanes, els han de cercar amb pinces i cridar-los com al Patufet: Autor, Escriptor, Sr. Poeta, on eeetsss... i ressona l'eco, i gairebé ningú gosa, ni pot, contestar verament.

A aquesta alçada de l'article, ja hi deu haver un lector que protesta. Faci-ho sense pena, però la literatura és el conjunt oral i escrit de textos que conformen la memòria i el coneixement d'una societat. Cada generació produeix, o no, un determinat gruix de memòria i coneixement. Doncs bé, ara, posem des dels noranta del segle passat, estem en el no. Amb l'excepció, a Catalunya, de Miquel Bauçà. No produïm gruix. Paper, molt. Saber, cap. Diran que és la crisi de les humanitats. Certament. També és cert que petites editorials fan molta feina traduint molts bons llibres, la majoria d'anys enrere. I traduccions noves al català, com la dels presocràtics, de Joan Ferrer Gràcia, o els nous Shakespeare d'en Joan Sallent. O el Faust, de Pessoa, traduït fa dos anys. Però tot plegat ho saben quatre. La societat viu d'esquena a la literatura. Tota? No, un sector resisteix i creix venturosament: el de la novel·la a pes, a la qual se li donen premis i premis, ben dotats, i se li fa tota la propaganda. Perquè és literatura que es ven a pes, igual que les novel·les per a escolars.

I aquest és el problema. No pas que no hi hagi una producció literària consistent (són els signes dels temps, té explicació), sinó que es faci passar per literatura aquesta afició que els ha agafat a tots per escriure una novel·la i publicar-la, i fer-s'hi famós, i aquesta estratègia editorial de vendre només novel·les fàcils, premiar novel·les fàcils, i emprar com a sinònim de literatura novel·la i novel·lista fàcil. Fins i tot els novel·listes genuïns s'hi haurien d'enfadar. Un poeta, un dramaturg, un assagista són autors menors? La literatura, en general, queda tapada per l'allau de novel·les purament narratives o d'intriga. No hi ha espai ni premis dotats ni cobertura mediàtica per als altres gèneres. No hi ha seguiment ni recerca d'autors que no siguin novel·listes. No ven, diuen. I doncs, què es pensaven, que la literatura és per vendre, com els enciams? I jo què els he d'explicar als meus alumnes, que Foix o Dostoievski van a pes?