LA GALERIA
Quin gener, Senyor!
Aquest gener ha estat terrible per al teixit social de Lloret. Ens han deixat persones entranyables. Per l'edat, alguns casos –no tots– eren previsibles: la Dolors Marquès Domènech, de 92 anys, de Cal Capblanc, dels antics Transports Mas de la línia de Girona, encarregada, un temps, de l'ermita de les Alegries; la Conxita Piguillem Bassas, de 96 anys, l'amatent funcionària de l'Ajuntament, on serví 40 anys, i la meva primera professora de francès; la Carme Palau Albertí, de 89, animosa propagadora de les excursions a Montserrat; l'Arseni Frigola Roca, de 93, l'amo de la pastisseria més antiga i acreditada de la vila; Josep Ferrer Marquès, de 87, fundador de diverses colles sardanistes, pessebrista excepcional, impulsor de festes i envelats... També han caigut, però, la Sandra Marcos Comas, de 41 anys, condemnada des de petita, per un error mèdic, a anar en cadira de rodes; i la Sònia Alcaraz Catà, també de 41 anys, que deixa dos fills de 12 i 8. En aquests casos, manquen les paraules. Tot i haver passat ja un mes i abraçant un altre àmbit, voldria tenir un record, també, pel bisbe emèrit Jaume Camprodon, que va morir a final d'any i va deixar el cos a la ciència. Ha estat una lliçó impactant d'humilitat. Tan bé que queda un bisbe, colgat a la seu, sota una làpida noble d'aquelles que diuen “Hic iacet...” i et perpetuen per a l'eternitat. Un exemple difícil de seguir, soc el primer de confessar-ho. Alguna vegada que he parlat de donar els ulls –només els ulls–, en veure la cara d'angúnia que hi ha posat la família, ja he desistit. Que facin el que vulguin. La decisió del bisbe Jaume respon al seu tarannà senzill i valent. Quan vaig ser delegat de Cultura de la Generalitat a Girona, vaig tenir oportunitat de tractar els darrers bisbes –inclòs el de Vic, que presidia el patronat de Ripoll–. En tinc, en general, bons records. Del bisbe Jaume, en vull explicar una anècdota que acaba de perfilar la seva bonhomia. Quan ell ja estava retirat i jo també possiblement ja havia deixat la política, un dia, anant per la vorera del carrer Major de Salt, em va avançar, en la mateixa direcció, un turisme. Es va aturar una mica més endavant i va recular fins on era jo. El conduïa Mn. Padrós, el secretari del bisbe, que va treure el cap per la finestreta i em va dir: “T'hem vist de reüll i al senyor bisbe li ha fet gràcia saludar-te, ara que fa temps que no us veieu.” I vàrem parlar una estona tots plegats. Els records bonics de la gent que se'n va són gratificants i, evocant-los, sembla que els fem presents.