És la diplomàcia, senyors!

No cal dir estúpids. Amb senyors ja s'entén, perquè tothom és conscient de la importància d'allò que en diuen escaquer internacional en el nostre procés de cada dia. També el jutge Vidal. Per això, i amb intenció d'animar la tropa, ha anat parlant dels estats amics, coneguts i saludats, de la predisposició de l'OTAN a comptar amb una base d'helicòpters a Catalunya amb més salut que el dipòsit Castor aquell, i fins i tot d'un préstec que una ànima caritativa hauria de fer a la Generalitat postautonòmica però encara no del tot independent. Sense València, podria haver-hi independència, però sense reconeixement internacional, només hi ha diputacions provincials. Per tant, és lògic que els uns i els altres es remoguin en aquest brou. Ho fa el govern espanyol, que cada dia amenaça amb l'excomunicació a tots aquells que s'acostin als rebels catalans. Ho fa també el seu delegat a Catalunya, il·lustre senyor Enric Millo, que la setmana passada es va reunir amb tots els cònsols que es fan i es desfan a Catalunya per dir-los que el seu govern vol diàleg amb els sediciosos, però que no s'equivoquin, perquè la sedició no arribarà enlloc. I ho fa també el govern. Per això ahir el president Puigdemont i el conseller Romeva van reunir la mateixa tropa consular per dir-los exactament el contrari, que la sedició fa via i que no s'espantin amb la fúria espanyola. Aquesta és exactament la batalla. La batalla que cal guanyar. És la diplomàcia, senyors. O estúpids, ara sí. I qui no corre vola.