Mitjans alternatius

Es nota que una concentració humana ha tingut èxit a Barcelona si quan fa hores que s'ha dissolt et trobes gent amb cara i indumentària d'haver-hi assistit a punts distants de la ciutat. Va ser el cas de la manifestació de dilluns en suport d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Ara: què feia jo lluny del lloc on havíem estat citats, si al cap d'hores a peu dret i de passar fred només tenia ganes d'arribar a casa? Buscava un “mitjà alternatiu” que m'hi portés. M'havia personat a l'estació d'Arc de Triomf per agafar el tren i m'havia trobat que els altaveus anunciaven als que s'esperaven atapeïts a l'andana que per un problema greu de la catenària els trens no anaven i que se servissin d'aquests “mitjans alternatius”. Quan no estem encausats estem detinguts i, quan no, estem retinguts i condemnats a catenària perpètua. I és clar que hem de trobar mitjans alternatius.

“No fa fred, no fa fred...”, es va cridar mentre esperàvem el seguici que des del Palau de la Generalitat es va desplaçar al Tribunal del passeig Lluís Companys. Abans aquest tram de carrer, si no ho recordo malament, es deia Saló de Sant Joan. El que va canviar el protomàrtir pel president màrtir es pot dir que les veia venir. “No fa fred, no fa fred...” L'humor no ens el treu ningú. Després d'aquest crit i d'altres de més adaptats al motiu que ens convocava, i quan els encausats ja eren dins, la gent va anar a la recerca d'un cafè ben calent. Si els amos dels bars exultaven, la senyora de l'estanc mossegava. Devia enyorar la bandera que havia estat el distintiu d'aquestes concessionàries estatals. Per cert que aquesta bandera, situada al capdamunt del Palau de Justícia, s'havia desprès del pal i havia anat a abraçar l'europea, en el moment que Mas, Ortega i Rigau travessaven el portal.

Des de casa, ben calent, es veia millor perquè la televisió en retransmetia detalls i primers plans. Però, és clar: si no hi vas, les televisions no tenen res per oferir. És l'era de la imatge, sí, però hi hem de posar nosaltres la imatge per donar la raó a l'asseveració. Per culpa del “mitjà alternatiu”, em vaig perdre gairebé tot el judici. Algú deia que hi faltava èpica: que els tres acusats haurien d'haver reconegut que, efectivament, havien desobeït el Constitucional. Sí, però llavors haurien mentit perquè és cert que van ser prou ràpids a traspassar la responsabilitat de la consulta als voluntaris. L'“astúcia” a què Mas en aquells dies es va referir és aquesta “astúcia”. I no el volem inhabilitat: no els volem concedir aquest gust. Prenent el cafè, un senyor se m'havia acostat: “No sé si he plorat perquè em faig vell o per la injustícia.” Un president de la Generalitat jutjat per una decisió política. La mateixa Renfe ho prescriu: busquin mitjans alternatius.