Em fan riure

O em fan plorar. El còctel mediàtic elaborat per l'ABC, La Razón, El Mundo i Francesc de Carreras –fill de qui va ser president del Barça i de La Caixa– ara sí que parlen, en castellà, però clar i català: el govern de Rajoy (amb el suport generós de Ciutadans i dels socialistes) està preparat per intervenir a Catalunya i aplicar, si s'escau, l'estat de setge, que la Constitució Espanyola, aprovada el dia dels Innocents de 1978, defineix així, a l'article 116,4: “L'estat de setge serà declarat per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, a proposició exclusiva del govern. El Congrés en determinarà l'àmbit territorial, la durada i les condicions.” Li ho comento a un catalanòfil alemany que corre per Madrid. Em pregunta si aquesta mesura la proposa el govern per lluitar contra els casos greus de corrupció i d'estafes, o contra la injecció de diners per salvar la banca més afí al govern, o per garantir que el Real Madrid guanyarà la lliga (s'entén: la de futbol). Li he d'aclarir que no: que les mesures són per castigar la voluntat d'un segment important del poble de Catalunya de celebrar un referèndum per saber si hi ha majoria a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació. El meu savi catalanòfil, que ha treballat a fons en l'obra d'Ausiàs March i en la poesia de Carles Riba, em renya: “No te'n fotis, de mi. O és que no recordes que al Quebec o a Escòcia també han tingut referèndums d'aquesta mena, sense trencar cap plat?”

Comento al meu savi de capçalera la visita de les màximes autoritats catalanes al Parlament Europeu. Em mira amb ulls escèptics: “En aquell Parlament no manen els eurodiputats. Només manen els lobbys.”