El judici i els problemes

Aquesta setmana s'ha fet el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, per haver fet costat a una aspiració democràtica de milions de catalans: ser consultats sobre quin ha de ser el seu encaix –o no– a Espanya. Han estat unes sessions intenses, de vegades de matí i tarda. La imatge que s'ha transmès –i Déu me'n guard d'insinuar res– és que l'afer era seriós. Que no es jutjaven idees, sinó una desobediència. Una desobediència greu. I que el judici es feia amb totes les garanties que corresponen a un estat de dret i a una democràcia consolidada, entramat que els acusats havien posat en perill amb la seva conducta.

Perfecte. Un gairebé s'ho creuria si no fos per tot el que ha envoltat el judici, amb una premsa pensada a Madrid tronant contra unes desenes de milers de persones que van anar a fer costat als tres encausats. Per cert: a mi sempre m'ha intrigat com, per aquesta premsa, els jubilats, desvagats, funcionaris i gent sense ofici ni benefici que diuen que van anar a la concentració es poden convertir, de cop, en un poble “madur i exemplar” per poc que aquesta mateixa gent –la mateixa, insisteixo– doni suport a alguna causa que sigui del seu gust. Misteri.

Quin objectiu té aquesta opinió furiosa i furibunda, a banda d'insultar gratuïtament –a Espanya, insultar els catalans surt gratis sempre que no hi hagi alguna plantofada– els catalans que no pensen com ells? Molt simple: influir en el tribunal. ¿No havíem quedat que això era mot lleig? Ah, que la premsa exercia el dret a la lliure expressió? Sí, i els manifestants, què?

Per cert: mentre tota la premsa pensada a Madrid dedicava un espai magne al judici, la territorial d'Espanya ocupava les portades amb informacions que tocaven els problemes reals dels seus conciutadans.

El problema no és Espanya. Ni Castella. El problema és Madrid, que vol configurar tot el territori com un gran Madrid. Què es creien que són les radials rescatades amb diners de tots?