Samba per a Farners

“L'autor confessa que no hi ha res com una cachaça Ypióca amb llimonada per posar-vos a to amb Samba per a un difunt...” Així comença el preàmbul a la novel·la d'aquest títol que ha publicat el colomenc Salvador Casas, un escriptor amb tanta fluïdesa d'escriptura i capacitat de fabulació com poca visió comercial de la jugada: entre l'editor i ell, la major part de la novel·la va quedar explicada (i llegida!) durant la presentació pública d'aquest cap de setmana a Santa Coloma de Farners. En fi, el lector també confessa que no hi ha res com tres cachaças Ypióca perquè t'agafi un son dolç, dolç, i et caigui de les mans el llibre que et disposaves a encetar. Ho sento: no els puc donar fe de la bona prosa d'en Casas perquè encara m'hi he de posar, però la meva confiança en ell és tan gran que ja n'aconsello la lectura. Les dues novel·les anteriors l'avalen. Sí que puc avançar que la història està ambientada al Brasil dels anys 60 i que toca, entre altres, el tema del candomblé, un culte animista africà arrelat al Brasil a resultes del tràfic d'esclaus. Malgrat que conceptualment se l'aparti de la santeria cubana, la realitat és que són el mateix. El condomblé, com els rituals de l'illa, és un univers sincrètic de déus que es van camuflar dins de l'ordre catòlic establert per tal de fugir de la repressió de l'Església colonitzadora. El devot pregava (i prega encara) a sant Pere o a sant Rafael, posem per cas, quan en realitat ho està fent als déus Ogun o Inlé. Aguanillí irebeyo ama kan oke aguana ashe irisha oké okó moforibale oké és, per exemple, la salutació que els santers feien en veu baixa a Ogun, déu dels ferros i de les cadenes, mentre es prostraven davant de sant Pere, el de les claus del Cel (i ara tu em faràs quedar bé, OK? Digues que no tradueixo el prec per manca d'espai...). El cas és que es tracta d'una pràctica extraordinàriament vigorosa, encara avui, en molts sectors d'aquelles societats.

I bé, què està passant a la nostra? Ja és el segon autor de Santa Coloma que toca el tema. Sense tenir res a veure amb la novel·la d'ara, el 2006 ho va fer Daisy González, a Dos mares y mis orishas. Ara en Casas... Ep, tranquils, eh? He buscat el déu camuflat darrere de sant Sebastià i no existeix cap equivalència. Dono fe, doncs, que el Pelegrí de Tossa ve a resar cada febrer sense fer comèdia.