LA GALERIA
Quina hora és?
Sovint penso que m'ha tocat viure uns temps ben estranys. De fet, per qui li toca viure'ls, tots ho deuen ser, però crec que els d'ara ho són una miqueta més. Per una banda, tinc un telèfon de butxaca capaç de fer moltes més coses de les que em veig capacitat per aprendre; per l'altra, encara m'agraden els rellotges que em diuen quina hora és amb una senzilla ullada. Quan soc en un lloc, sigui públic o privat, mantinc el vici de cercar una esfera amb els números, romans o aràbics, o simples línies amb dues broques. Quan vull saber quina hora és, ho faig amb pressa, reclamo la immediatesa de saber en quin moment del dia em trobo només amb un cop de vista. Als meus seixanta anys no són poques les vegades que he aturat algú pel carrer per demanar-li l'hora, sigui perquè tinc alguna cita urgent o perquè el temps esdevé un element important en aquell moment determinat. L'hora tothom la dona. El temps, tot i ser tan car, en dosis petites, es regala. Normalment la primera persona que atures no té cap mena de problema per dir-te quina hora és. Abans n'hi havia prou de mirar el final del braç, normalment l'esquerre, per saber-la. Ara molta gent ha de rebuscar per les butxaques fins que troba l'aparell, del qual cal pitjar un botonet per saber no sols l'hora i els minuts sinó també els segons i els microsegons, si cal. En aquest aspecte, les noves tecnologies són més lentes que la mecànica dels rellotges. Francament, penso que per saber quina hora és no cal perdre tant de temps.
Fins fa poc només calia moure una miqueta la vista per veure el rellotge d'un campanar, una paret, el braç d'algú o una farmàcia. Als bars i restaurants sempre hi havia vist algun rellotge. Ara molts ni tan sols en tenen. Quan soc en un no em sé estar de buscar-lo inútilment per tot el local. La darrera opció és demanar l'hora al cambrer o cambrera, que amatent es posarà la mà a la butxaca per treure'n un aparell que ben manipulat us dirà el moment amb tots els ets i uts mentre es perd un temps preciós per atendre els altres clients que esperen.
A l'Índia vaig conèixer un home vell que va quedar parat que els occidentals mesuréssim el temps en minuts. Ells compten per hores i mitges hores, i la resta és perdre el temps.