Diligència circumstancial

Si jo fos d'Extremadura, de Melilla, de Castella i Lleó o de Galícia m'emprenyaria. Em sulfuraria veure que el Tribunal Suprem ja ha posat data per jutjar l'exconseller de la Presidència de la Generalitat Francesc Homs. La diligència judicial en aquest cas ha estat àmpliament corejada. Insòlit en un país on la justícia té per costum anar a pas de tortuga i vuelva usted mañana. De tots els casos amb tints polítics, aquest ha estat el que ha anat més ràpid, inusualment ràpid, fet que permetrà que hi hagi una sentència gairebé a l'hora amb el cas del president Mas, la vicepresidenta Ortega i l'exconsellera Rigau; cosa que permetrà que la sentència sigui –sisplau per força– abans del setembre, el mes on hi podria haver un referèndum català. Així, per anar avisant. I mentrestant, amb la seva poca traça, van creant uns herois circumstancials i els que, des de la mort de Franco, esperen per ser-ho, aguaiten a la rebotiga.

Avui dia, un ciutadà que interposi un contenciós administratiu per reclamar alguna qüestió a l'administració ha d'esperar, de mitjana, tres anys a obtenir resposta del jutjat. En les causes civils, s'estan citant testimonis a declarar per l'any 2019. Encara que no ho sembli –el context engrunat i les declaracions polítiques ens fan perdre el sentit estricte del temps–, som a principis del 2017. Per què, doncs, aquest tracte de favor als polítics catalans perquè la justícia sigui més ràpida amb ells que amb ningú? Per què aquesta diligència circumstancial, és a dir, circumstancial de lloc i de causa? I tot plegat amb l'afegitó que casos flagrants com el cas Palau –molt més complex i intricat per les seves característiques, sí– encara està pendent de judici (l'1 de març finalment engega). Sense adonar-se'n, la justícia espanyola incorre en un greuge amb els ciutadans d'altres llocs o amb els afectats per d'altres causes que no són de l'espai polític. Molta pressa per a uns i, per als altres, la diligència és una tartana de western que avança a batzegades. A la justícia la dibuixen amb una bena als ulls. Però això no és perquè la bena se l'hagin de posar els ciutadans.