On pares, musa?

El pitjor que pot passar-li a un escriptor és quedar-se orfe de musa. És com si a un flequer no li arriba el llevat o com si una modista no troba agulles al taller. Llavors aquests éssers estranys que traduïm la vida corrent al llenguatge de les flors dansem entre el buit ciclopi i la mala llet. On pares, musa meva? Vine, que tenim feina! Poques vegades, enmig d'aquest estat desèrtic de neguit inflat i renecs en espiral, apareix una ànima sensible que, sense saber-ho, t'ajuda a sortir del laberint. En Xevi Contreras em pregunta què passa quan algú que escriu no troba la inspiració. Li responc que per escriure s'ha de viure i que quan el que es viu només és una suma de cops de porta inesperats, la creativitat se'n ressent i quedes en punt mort. Ell m'explica que abans, per fer lluents els coberts, s'utilitzava ginebra. De la barata, afegeix. L'anècdota em desconcerta i m'entusiasma alhora. Per fer sortir la llum a alguna cosa que no en té, la solució reposa on menys s'espera. Però, quan la trobes, el resultat compensa el calfred. Hi ha escriptors que en tenen prou mirant el mar o passejant pel bosc. S'omplen de blau i de verd, arriben a casa i creen pàgines i pàgines de descripcions més o menys líriques. A mi, què voleu que us digui, el mar i el bosc em fiblen records punyents i entro en bucle com un hàmster eixelebrat. M'estimo més les cares anònimes que expressen meravelles. Avui la musa té un rostre harmònic d'ulls grisos i em diu que antigament es polien els coberts amb ginebra per fer-los més llustrosos.