11-S i 15-M

L'Espanya que va haver de rescatar els bancs per incompetència dels reguladors. La que va haver de canviar de cap d'estat perquè el Borbó se'n va anar a caçar elefants mentre la cua de l'atur creixia. La que va certificar la recentralització retallant l'Estatut votat pels catalans. La de la corrupció política. Res d'això ha marxat del tot. Només cal llegir el diari d'avui. Espanya, com a estat, ha estat víctima d'una policrisi que ha deixat el règim del 1978 baix de defenses, tot i que el malalt sembla ara més estable. Al marge dels propis esforços del sistema, hi ha hagut dos moviments que, des de diferents eixos, han volgut actuar com a antibiòtic: el sobiranisme i el podemisme. El català emprenyat i l'espanyol indignat. Dues revolucions que no han aconseguit (de moment) el seu objectiu, però que han tingut una incidència innegable, fins al punt que si Espanya es va passar el 2016 sense govern va ser per l'existència d'aquests dos moviments. A l'inici del 2017, ja amb Rajoy al govern per obra i gràcia del búnquer del 1978, hem vist com l'Estat feia un judici sumaríssim a un sobiranisme que no ha assolit (encara) el seu objectiu, i Podem celebrava la seva assemblea ciutadana amb una gran divisió interna perquè no l'han deixat assaltar (encara) el cel. Una bona coincidència en el calendari per reflexionar sobre com el vell estat ha deixat anar tots els seus anticossos contra els reformistes. El règim s'ha defensat per la via civil i per la via criminal. I no ha dubtat a fer servir tots els seus recursos. Des del Ministeri d'Hisenda fins al CNI. Des de la fiscalia fins al braç mediàtic. Des de la política fins a les clavegueres. Però, com hem vist aquest cap de setmana, aquests dos moviments es neutralitzen entre si o, més aviat, molt sovint no es poden veure. Ho hem vist amb la controvèrsia pel discurs d'Évole al concert pels refugiats. O amb la instal·lació de carros de supermercat al Fossar de les Moreres. Quan la lògica diria que haurien de buscar espais comuns de confluència i teixir aliances.