Referèndum: temor secret

Estem en campanya. No és oficial, però es tracta d'una campanya que comença a reunir mèrits i requisits per passar a la història de la propaganda política. L'objecte? El referèndum de Catalunya per la independència. Ens trobem en una fase prèvia però molt decisiva de la futura campanya (de setembre?). L'actual, l'anomenaria campanya per la legitimació del referèndum. Des que el president Puigdemont va encunyar la ja històrica frase “o referèndum o referèndum”, la campanya s'ha anat desplegant obertament per les dues bandes. L'episodi del judici al 9-N n'ha reafirmat la determinació. Resumir en un clam simple, transparent i contundent, tota una estratègia de lluita, és la primera recomanació dels manuals. Tothom ha captat la intenció política del govern: el referèndum es farà tant si hi ha pacte com no. A Madrid, tothom ho ha entès. I per això Rajoy i els seus ajudants i altaveus no sols neguen tota possibilitat d'acord i branden tota mena d'amenaces, sinó que es bolquen ja a fer campanya pel no.

La causa de la legitimació del referèndum està guanyada a Catalunya (entorn d'un 80 % l'accepten), no ho està a Espanya (per bé que creix el suport a un referèndum pactat) i tampoc sembla que de moment hagi aconseguit un ampli suport de les elits europees, òbviament reticents davant un precedent d'aquesta transcendència. Per això la legitimació és tan o més important que la campanya estricta del referèndum (acordat o no). El recompte de les forces que en aquesta precampanya ja intervenen per legitimar el referèndum o la seva prohibició anticipa la correlació que es produiria en una campanya estricta pel sí o pel no en un referèndum vinculant (pactat o no). Quines són aquestes forces enfrontades a nivell de propaganda i d'influència a Catalunya? De quins canals d'intervenció eficient disposa cada banda –el govern de la Generalitat i el govern espanyol– per crear climes d'opinió favorables a una opció o a l'altra? Amb quin grau d'independència afrontaran la campanya els grans mitjans d'informació catalans i espanyols?

El paisatge de la batalla mediàtica és prou conegut i aquí només puc esbossar-ne un breu apunt. La gran majoria dels media espanyols es defineixen obertament contra el referèndum. Molts d'aquells mitjans, especialment els de Madrid, exerceixen una influència notable a Catalunya. A part de la penetració d'alguns diaris a través de les edicions en paper i sobretot de les versions digitals, el mitjà fonamental de control i de propaganda continua sent la televisió. La política, com van advertir els líders de Podemos, es continua cuinant als platós. Canals de televisió i platós de Madrid, que obtenen quotes del 80% del consum televisiu a Catalunya, fan i faran campanya pel no. En aquest paquet també cal incloure els mitjans audiovisuals públics espanyols, que estan demostrant ser molt fidels a les consignes del govern.

El govern del PP, per la seva banda, s'ha constituït en font permanent de discurs i de consignes antireferèndum, no sols acudint a les velles lleis de l'agitprop, sinó fent bones moltes de les estratègies del Gran Germà per controlar el pensament i la conducta dels ciutadans (catalans i espanyols). Disposa d'un “ministeri de la veritat” que revela en el moment oportú informes ultrasecrets creats per desacreditar els líders independentistes.

Dels grans mitjans que es poden considerar catalans pel seu lloc d'edició, el mapa de presa de posició resulta més complex i plural. Mentre els mitjans de la CCMA són favorables al referèndum i a les posicions de Junts pel Sí, els mitjans del grup Godó i del grup Zeta mantenen certa ambigüitat calculada, però amb preferències editorials o bé pel no o bé per un referèndum pactat com a mal menor. Per contra, en bona part dels mitjans d'incidència mitjana o menor, la posició sol ser molt favorable al sí. La gran incògnita de l'actual i futura campanyes pel referèndum és, per mi, la batalla a les xarxes socials. Ningú dubta que la mobilització del vot a través dels diferents mitjans i xarxes socials sobretot entre els joves serà determinant per fer decantar la balança en un sentit o altre.

El meu temor secret és que ni la mobilització popular a les xarxes ni la capacitat d'influència dels mitjans catalans proindependentistes seran suficients per contrarestar l'enorme pressió sistèmica i continuada pel no de l'aparell mediàtic espanyol sobre la ciutadania catalana. I tant en el cas d'un referèndum com en el d'unes eleccions, és presumible que la victòria d'uns o altres sigui molt justa.