La bandera de santa Eulàlia

Màrtir i santa, patrona de la ciutat de Barcelona, venerada fins a límits impensables, santa Eulàlia va acabar per esdevenir no tan sols un símbol religiós, ans també un de civil, polític i militar. Aquella jove verge de Sarrià, morta l'any 304 als 13 anys pel prefecte Decià –durant el regnat de Dioclecià–, després de ben parlar-li i expressar-li la seva queixa per la persecució dels cristians, transcendí paradoxalment el celestial per a fer-se present terrenalment i cobrir la nació catalana amb la seva bandera.

És per això que cal distingir moltes Eulàlies. Quedar-se tan sols amb l'Eulàlia santa i martiritzada i clavada a la creu a la plaça del Padró, coberta de volves de neu que tapaven el seu cos nu, és quedar-se amb la meitat de la pel·lícula. Fins i tot, encara que descobrim, astorats, el valor de les relíquies –a penes avui ja un simple saquet de pols, segons confessà Frederic Marès a les seves memòries– i la cripta bellíssima que les guarda a la catedral que co-porta el seu nom.

El coratge, la determinació, l'estoïcisme en el martiri, la victòria final en la mort, com no haurien d'impressionar els nostres avantpassats? El nom d'Eulàlia s'escampa arreu, es creen hospitals amb el seu nom, ordes que també el porten, confraries i fins i tot hostals. Fins que el seu patronatge surt de les processons i del claustre de la catedral i arriba al consell de cent i al balcó de la casa de la ciutat.

Possiblement datada el 1319, una primera bandera de santa Eulàlia convocava a les armes i era exposada públicament per alertar que les institucions i llibertats eren en perill. Custodiada en el Trentenari, la litúrgia amb què la ciutat la cuidava és literalment esborronadora. No n'hi havia per a menys: en combat, la bandera de santa Eulàlia sortia sempre victoriosa. Cada una d'aquests sortides està consignada en els vells llibres de la ciutat, aquell món que s'esfondrà el 1714.

La bandera va ser hissada per darrer cop a la casa de la ciutat el 24 de juliol de 1713, un dia abans que comencés el setge. Després de la Junta de Braços que proclamà la resistència a ultrança, el missatge al poble de Barcelona no podia ser més eloqüent: el perill era extrem; la determinació, presa; el desenllaç, lliures o morts.

Durant tot el setge, la bandera era custodiada per una cadena ininterrompuda de consellers; a les nits, dotzenes d'espelmes enceses la vetllaven; a tota hora, el poble li resava. La sort de la ciutat, a mesura que l'estiu de 1714 s'acabava, ja només restava en mans d'Eulàlia. Són unes setmanes estranyes. Com d'un misticisme exacerbat. D'una confiança cega en el miracle eulalià.

La matinada de l'11 de setembre, davant la gravetat de l'atac, Casanova decideix portar-la al combat, mentre els diputats trien lluitar sota la bandera de la creu de sant Jordi. Amb ella, el conseller en cap, acompanyat de la Coronela –és a dir, dels ciutadans de Barcelona– intentarà un darrer contraatac. Ferit Casanova, alçà els ulls al cel, cap a la bandera, i veié com els ulls blaus d'Eulàlia el miraven. El segon banderer era Joan de Lanuza, comte de Plasència. A ell li va correspondre l'honor de portar-la fins a la fi de la batalla.

Tot endebades. Amb la rendició, totes les banderes catalanes són cremades públicament com a públic senyal del dret de conquesta. Totes? Miraculosament, exposant la seva vida, algú en retalla un tros de la de santa Eulàlia i el guarda. Al cap d'un segle i mig, reapareix. Víctor Balaguer l'exalça i passa a ser reconsiderada. S'exhibeix al Museu, d'on desapareix als anys noranta per anar a parar al magatzem municipal. Amb motiu de la inauguració del Born, és recuperada, restaurada i exposada de nou.

S'imaginen una ciutat qualsevol del món que tingués una bandera com aquesta? S'imaginen un poble qualsevol del món com tractaria un símbol com aquest? Doncs aquí tenim la bandera de santa Eulàlia tot l'any al magatzem –excepte el dia del seu aniversari, que la traiem a passejar–, aquí tenim els nostres símbols, tractats amb la displicència d'ésser encara els símbols d'un país vençut.