Disciplina i discreció

Aquest 2017 és definitiu per a la nostra llibertat i dignitat nacional. És ara o potser mai, i l'Estat comença a adonar-se que els catalans, ara sí, hi anem seriosament. Que tot plegat no és una estratègia de diversió o mobilització i, per això, estan desesperats i, conseqüentment, com estem veient, han fet el pas de la propagandística “operació diàleg” a l'“operació repressió” que, esglaonadament, intentarà acollonir una part de la societat catalana que encara és feble en relació amb les seves conviccions i que es pensa que té massa a perdre en els seus estatus econòmics i socials, amb la independència. Per aquesta raó, els sobiranistes convençuts i disposats a retornar-nos la dignitat nacional han d'ésser conscients que per construir la república catalana social i progressista hem de deixar de seguir anant amb el lliri blanc a la mà i l'acomplexament. Han de convertir el 2017 en un calvari per a l'unionisme i, pitjor encara, per a la casta nacional espanyola que controla l'Estat, en la seva totalitat.

La innocència de l'independentisme i el sobiranisme s'ha acabat i sap que ara toca lliurar la batalla democràtica i pacífica que ens ha de portar a la normalització nacional de Catalunya. Serà, doncs, un any de moltes mobilitzacions, de molta disciplina per part de tot el bloc sobiranista, que no pot distreure's en batalles, disquisicions i personalismes. Cal molta disciplina i unitat, naturalment respectant la pluralitat. A més de disciplina, l'independentisme ha d'agrair els serveis a la causa dels nostres patriotes hiperventilats, però cal fer-los entendre que ara toca avançar amb la màxima discreció i cometre els mínims errors. No cal donar-los peixet. L'Estat ens espera darrere de cada cantonada i el mínim error el magnifica i l'aprofita. La Catalunya que vol la sobirania ha de començar a actuar amb mentalitat i sentit d'estat. No val a badar. O n'aprenem ràpidament o perdrem.

Estem lliurant una “guerra” democràtica i pacífica, contra uns adversaris que creuen en la seva veritat i les seves lleis. Saben que Catalunya i la totalitat dels Països Catalans són la seva darrera colònia i, per tant, utilitzaran tots els mitjans que tinguin al seu abast; els legals i els il·legals. El Todo por la patria serà més real que mai. Només cal recordar els Fernández Díaz i els De Alfonso, que són més nombrosos i estan més ben camuflats del que ens pensem. I també la nostra, desgraciadament, quinta columna, que estarà més activada encara, agomboiada i més ben untada per l'Estat per fer mal i manipular els unionistes de bona fe. Hem de ser forts i resistents. Ja ha començat l'ofensiva per destruir el nostre model educatiu, sanitari i, sobretot, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) –i en particular TV3– i la nostra policia –que la volen enfrontar al país–. Davant d'aquesta ofensiva els hem de demostrar, de manera constant i reiterada, que la nostra voluntat i fortalesa política és indestructible.

Hi ha un altre aspecte que cal blindar dins del front independentista. Necessitem, com he expressat tantes vegades, que els convergents no malbaratin el seu espai polític. Un espai que han trigat quaranta anys a consolidar i que, ara, presenta símptomes d'esquerdament. No és hora, abans de la independència, de decidir si són democratacristians, liberals, socialdemòcrates o de centredreta. Tampoc poden dilapidar el llegat del pujolisme, que, agradi o no, continua existint i que són les llavors de les poques estructures d'estat que tenim. I voldria ésser taxatiu per enèsima vegada: la majoria social per la independència no s'assolirà sense els convergents.

Per la seva banda, Esquerra està passant per un moment molt dolç. Esperem i desitgem que la demoscòpia no els faci perdre el camí seriós d'ésser la punta de llança ideològica del sobiranisme. ERC té un gran futur, si hi ha independència. Ara bé, no té voluntat de governar, altra vegada, una comunitat autònoma. La CUP, malgrat el nerviosisme que provoca en alguns sectors polítics i socials del país, i naturalment econòmics, és una peça fonamental per guanyar la independència, ja que pot arrossegar una part alternativa de la nostra societat que podria actuar desnacionalitzada i quedar al marge del “procés”. Acceptem l'acompanyament dels anticapitalistes en el procés i pensem què és el que podria passar si en quedessin al marge, com ha succeït en d'altres moments de la nostra història, en què forces com la CUP van optar per altres estratègies i convenciments.

Esquerra i la CUP caminen fermes cap al referèndum. Els convergents cal que facin l'esforç de mantenir el seu espai unit. I, en aquest context, hi necessitem també el món dels comuns. Ens costarà convèncer-los però és cabdal que hi siguin i, així, dotarem d'unitat tot el sobiranisme en el camí cap al referèndum. Segur que l'Estat i les seves clavegueres ens donaran un cop de mà en aquest objectiu: la unitat del sobiranisme envers el referèndum. 2017, ni un pas enrere: unitat i referèndum.