Previsible del tot

L'Audiència de Palma ha dictat finalment la sentència del cas Nóos. Iñaki Urdangarin haurà de complir una pena de sis anys de presó i la infanta Cristina queda absolta. Només haurà de pagar una sanció reduïda. En realitat, li tornaran diners, perquè la fiança que va dipositar pels càrrecs que li imputaven era més alta. Jugada redona. Gran Roca. L'Estat soc jo. Tot plegat ha anat com havia d'anar. Proclamava la casa reial divendres poc després de fer-se pública la sentència “el respecte absolut a les decisions del poder judicial”. I com no l'ha de respectar? Tant com la respecta a ella la fiscalia. La sentència del cas Nóos era un clam previsible des del moment en què Joan Carles I va entendre que el seu gendre era llast. Prou faria ell salvant la institució, saltant per la borda i deixant el seu fill com a hereu per traure aigua de la foradada nau monàrquica. Urdangarin se sacrificava barata la institució. És a dir, la dona. Un tràngol dolorós per a Cristina, que va haver d'entendre la grandesa de l'herència a trompades. Així ha estat. El fiscal hi ha ajudat tant com ha pogut. I els altres ressorts del tercer poder. Potser algun ingenu, ací o allà, arribarà a la calculada conclusió que a Espanya hi ha divisió de poders. I que tothom és igual davant la justícia. Aquesta sentència demostra exactament el contrari. I la Constitució, que consagra la inviolabilitat del monarca, encara més. Joan Carles I pot gaudir d'una jubilació còmoda i reial. El sistema és fort, senyors de Podem.