Frivolitats

El “procés”, el “problema”, la “qüestió”, l'“allipebre” o el “desafiament”, segons els gustos, els interessos i les passions, és la màxima prioritat del govern de Catalunya i la màxima preocupació del govern espanyol. Poca broma, doncs. O poca n'hi hauria d'haver. Però n'hi ha. I molta. La democratització de la comunicació, com abans la dels medicaments, la de la proteïna o la del transport aeri, ha portat a un excés de soroll i de festa. Un excés que, de la base, ha pujat fins a les elits. I les elits polítiques s'han apuntat al sarau dels de baix piulant sense cansar-se'n. La jungla és gran i permissiva. No només hi diu la seva aquell que va suspendre la gramàtica en ingrés, sinó també i encara més el jutge més solemne o el conseller més auster. Amolla i entoma. Pren i reprèn. La darrera gran frivolitat afecta les converses que tenen o deixen de tenir el govern espanyol i el català. Va trencar el foc Enric Millo, proclamant que n'hi havia, en privat i de debò. El va respondre i desmentir, encès com sol encendre's, Xavier García Albiol, que va negar amb contundència que ningú parlés amb ningú. El va rebatre també, després, Carles Puigdemont, que diu que encara espera alguna proposta sensata de qui no coneix el seny. Ahir va entrar al rogle Miquel Iceta, disparant a babord i estribord. Iceta va desmentir García Albiol i Puigdemont, i va apuntar més alt que Millo, assegurant que el mateix Puigdemont i Rajoy es veuen i es festegen. Porteu més fusta! On hi ha el maquinista?