Adaptar-se al medi

Els partits polítics són com una espècie d'organismes vius que estan en permanent adaptació al medi. Per això, l'exercici de la política és tan procliu a la rumorologia, a l'especulació desenfrenada per tots aquells que s'ho miren amb més o menys distància, des de la redacció d'un diari, els lobbies o el despatx d'una universitat. El desenllaç del famós Procés s'acabarà cuinant en el backstage de Palau per servir-se, com no, a bombo i platerets davant de l'audiència. Però, mentre els xefs independentistes treballen entre bambolines, és normal que a l'exterior hi hagi qui no es pugui aguantar les ganes de posar-hi cullerada, de posar aigua al vi, aprofitant les anades i vingudes de la pròpia dinàmica interna dels partits.

La portada que la setmana passada va publicar El Mundo –on pressuposava que ERC era més partidària d'unes autonòmiques, sabent que tenia les enquestes a favor, i per això es convertiria en l'enllaç amb la Moncloa– mostra el biaix de l'anàlisi; un exemple més dels meandres que fa tota la Brunete mediàtica quan intenta aplicar el simplisme a l'anàlisi del què està passant al Principat des de l'any 2010. Només hi ha una certesa en tot això: a Madrid saben perfectament que el Procés, si s'encalla i s'espatlla, serà per culpa dels propis líders independentistes, temptats pels cants de sirena dels aparelladors més que pels anhels de llibertat del poble. Però, sortosament, crec que no hem arribat en aquest punt, ni l'egoisme –innat a la condició humana– ha fet arrels profundes a les direccions de les formacions participants a JxSí i la CUP.

No obstant això, tampoc cal ser il·lusos. Des de fa temps que ha quedat clar que el Procés avançarà amb uns partits que ja no renuncien a posicionar-se, tots i obertament, en el doble eix: social i nacional. Els qui vam defensar que la independència havia d'assolir-se deixant de banda l'eix social per un temps vam perdre la batalla quan la CUP mai no va renunciar a ser antisistema dins del sistema. D'una manera o d'una altra, ningú no pot evitar pensar en l'endemà, en la República, especular com després del dia D i l'hora H les respectives formacions s'acabaran posicionant per ser aglutinadores d'hegemonies socials. Fa un mes explicava com Joan Manuel Tresserras, intel·lectual afí als republicans, teoritzava sobre el moviment que ha de fer Esquerra per ser el nexe d'unió entre dues grans confluències: la de l'independentisme i la de la socialdemocràcia. És a dir, justificava qui –a parer seu– hauria de ser el nou pal de paller de la Catalunya independent.

No fa tants dies, era la coordinadora general de PDeCAT, Marta Pascal, qui en un esmorzar al Palace (Fòrum Europa) deixava de banda el relat sobre la independència per aprofundir en les bases fundacionals de la seva formació, no exempta d'herència pujoliana però necessitada de reposicionar-se ideològicament buscant un centre que gravita entre el liberalisme i la socialdemocràcia –abraçada per bona part de la seva militància–. Aquesta, possiblement, és la gran feina que tindrà una direcció executiva amb cares noves, algunes que mai van arribar a votar el president Pujol, com Pascal, que es mou més bé en el debat politològic i analític que en l'esgrima mediàtica, però que ha de fer esforços perquè els vells rockers no li contaminin el discurs. Al Palace, la vigatana va estar escortada per gent de pes, però també va servir perquè un perfil jove com el seu marqués distància i deixés clar cap a on vol fer caminar la formació. En resum, no va renunciar a presentar batalla per mantenir l'hegemonia, presentant un projecte que més enllà del canvi de sigla i grafisme té el repte de convertir, realment, en un nou partit.

Després d'assumir melancòlicament que la política catalana no es podrà treure mai el doble eix de sobre, ni per construir una nova República, hem de veure com a normals aquests moviments. Els partits són plaques tectòniques que es ressituen segons el context socioeconòmic de cada moment. I, a la política catalana, hi ha activitat sísmica de forma permanent. El que s'ha d'evitar és que els petits terratrèmols que segur que vindran d'ara endavant –i la ja registrada comissió d'investigació pel cas Vidal segur que en genera més d'un– no afectin l'estabilitat de l'edifici: la del grup parlamentari de JxSí, la de les relacions entre organitzacions independentistes o la del govern. Si entenem aquesta lògica de reposicionament de les formacions dins de la dinàmica natural del nostre sistema polític, llavors encara serà més fàcil desmuntar el periodisme farcit de postveritats que ens arriba des de Madrid.