Cada cop més vells

Tinc per costum mirar les esqueles, i el primer que em fixo és en l'edat, a no ser que conegués el difunt. Quant més propera més iuiu, quant més llunyana, més esperances. Aquest hivern ha estat pròdig en cartolines, algunes fins i tot amb foto (les noves tecnologies ja formen part del més enllà), i només cal mirar la llista de defuncions de la premsa comarcal. Recordo que quan era jove n'hi havia poques que el protagonista passés dels vuitanta anys. Actualment, si la persona morta no hi arriba la gent comenta ‘'era prou jove, encara'', els qui moren passats els noranta cada cop més són majoria. N'hi ha, però, que no els agrada posar l'edat.

Fa pocs dies, en vaig veure una on no hi constava l'edat de la difunta. De fet, tampoc calia, hi deia que era vídua, que tenia set fills, set gendres, néts, besnéts i fins i tot hi figurava el nom de dues cuidadores. Tot i no constar l'edat, quedava clar que es tractava d'una persona molt vella, la qual cosa feia pensar que el traspàs segurament s'hauria produït per un fet natural.

No acabo d'entendre això de no posar l'edat a les esqueles. Qui ho decideix? Ella, que és a la darrera pregunta? Els llegats? El notari? O l'últim desig? Resulta curiós que quan mor algú relativament jove, l'edat gairebé sempre hi consta, ara bé, morint-se passats els noranta, no sé de què serveix amagar-ho, perquè jo, als meus seixanta anys no em faria res morir-me passats els noranta. Si moro ara, tothom s'afanyarà a llegir l'edat que tenia i comentar ‘'que jove que era''. Passats els noranta, tothom pensarà que ja em tocava.

Les noves tecnologies i els temps, a banda d'allargar més la vida per qüestions d'alimentació, higiene, etcètera, també han imposat que a banda dels cognoms, també puguem veure qui era el difunt amb una foto mida carnet a tot color, tot i que hi ha qui fa trampa i la foto que s'hi posa és evident que no correspon a l'edat que figura a l'esquela. La foto és molt més antiga que la defunció. Abans, imprimir en quadricromia resultava caríssim i la gent, amb els cognoms i l'edat, n'havia de tenir prou per imaginar-se com era. Ara, en un moment, podem veure un rostre rialler damunt el seu nom i l'edat que tenia quan se'n va anar a l'altre barri.