Tribuna
No
La primera vegada que Espanya (o sigui, allà) va escoltar públicament, després de quasi 40 anys de franquisme, la paraula “autodeterminació”, va ser el 5 de maig de 1977 en la comissió d'Afers Constitucionals i Llibertats Públiques del Congrés dels Diputats. Quatre mesos abans que es restaurés la Generalitat de Catalunya. El qui aleshores era diputat d'Euskadiko Ezkerra, l'escriptor i professor de ciència política Francisco Letamendia, va posar damunt de la taula el dret a l'autodeterminació dels pobles. Un dret format en els postulats de Pasquale Stanislao Mancini, que al bell mig del segle XIX i amb el seu discurs Della nazionalità come fondamento del diritto delle genti planta la llavor de tot el ressorgiment nacionalista que vindrà després.
Mancini parla de l'element ètnic, però també d'un element espiritual vital que inevitablement ha de tenir tota nació. Afirma que la nacionalitat té la força d'una unitat moral, d'un pensament comú, un principi comú i un objectiu comú. La nacionalitat es fonamenta en tres idees bàsiques: la consciència, la voluntat i les institucions. Però, a més, també és una successió d'homes que s'uneixen a favor de la seva llengua, la seva geografia, la seva història, es reconeixen en un origen i avancen junts a la conquesta que tota nació té d'un dret inalienable: el d'autodeterminació.
Letamendia planteja incloure aquest dret a la comissió de les Corts constituents espanyoles. Tot plegat es va desfer com el fum. No pas per la negativa previsible del nacionalisme espanyol imperant, farcit de tics franquistes, sinó perquè el PNB va propiciar la reintegració foral i el pacte amb la corona borbònica, i d'allà va néixer la disposició addicional primera de la beatificada Constitució sobre els drets forals del País Basc i Navarra.
Letamendia, tanmateix, no es va arronsar. Durant les sessions del mes de juliol de 1978 va presentar una esmena provant d'incloure de nou aquest dret d'autodeterminació com a article en el capítol VIII, el de l'organització territorial de l'Estat (una entre moltes altres grans estafes d'aquesta gran llei de l'embut). L'esmena es basava en el fet que el 28 de setembre de 1976 Espanya signava el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics a Nova York, el qual especifica: article 1.1: tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació. I article 1.3: Els estats signants d'aquest Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.
La proposta presentada per Letamendia, deia: el dret a l'autodeterminació dels pobles de l'Estat espanyol suposa, d'acord amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, el fet que aquests estableixin lliurement llur condició política, podent, en conseqüència, optar entre continuar formant part de l'Estat o separar-se'n pacíficament constituint un estat independent.
Com tothom es pot imaginar, l'esmena es va fer miques en el ple del Congrés. Cinc vots a favor, els de Letamendia, Heribert Barrera, Joaquim Arana i dos diputats més, un del PSOE i un altre d'UCD, que encara avui no se sap si ho van fer per convicció, mala consciència o per error a l'hora de votar. Onze abstencions (amb tots els diputats de Minoria Catalana, que ja havien fet el ridícul abstenint-se amb l'article referent a la impossibilitat que les comunitats autònomes es poguessin federar, article destinat exclusivament a bascos/navarresos i catalans/valencians/illencs) i 268 en contra, entre els quals, quasi tot el PSOE (ja no es recordaven que quatre anys abans, a Suresnes, reivindicaven el dret d'autodeterminació) i el PNB en bloc, la qual cosa demostrava aleshores (i posteriorment ho hem vist manta vegades) que a una gran part del nacionalisme basc, mentre tingui la clau de la caixa, ja li va bé ser espanyola.
Lliçó: El “concepte” Espanya no admetrà mai que Catalunya (i encara menys la Catalunya Gran, també coneguda com a Països Catalans) és una nació. Encara que raonablement ens entenguin, no esperem tampoc res de bona part del nacionalisme basc, que és conscient que si Catalunya marxa de l'Estat perillen els seus drets forals. Cal no esperar res de ningú i, d'una vegada per totes, entenguem que per a Espanya, des del seu dret de conquesta el 1714, qualsevol intent de recuperar les nostres llibertats i constitucions serà sempre un no rotund. Davant aquesta realitat irrefutable, negociar res és una pèrdua de temps que ja no ens podem permetre.
