Keep calm
Alçaments
Aquí l'han titulada Insurrecions. És l'exposició que es pot veure fins al 21 de maig al MNAC, que ve del Jeu de Paume de París, comissariada pel filòsof Georges Didi-Huberman, i que a Barcelona dobla espai, amb 90 peces del fons propi. Els esbossos de Marià Fortuny per Platja de Portici (1874) són l'arrencada d'un recorregut que incorpora també Goya, Nonell, Miró, Tàpies i altres grans noms de ressò internacional. De quina manera s'ha expressat el fet d'aixecar-se a favor o en contra d'una idea? De quina manera es van revoltar els presoners d'Auschwitz? Fotografiant cossos gasejats amb la idea de transcendir la mort. Aquí en podem veure quatre imatges borroses a mida real. La Barcelona de la Setmana Tràgica o de l'enterrament de Durruti és la que té el cor robat de Didi-Huberman: “La capital de la insurrecció”. Pintures, gravats, cartells, diaris, vídeo, el relat estètic també del gest, de l'acció de sollevar-se contra la inèrcia de la submissió. La fotografia de Manel Armengol del febrer del 76 amb la policia reprimint la manifestació per la llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, que a més servia de targeta d'invitació a la inauguració aquest dijous 23-F em va recordar, en girar-la, que qui em convidava a la insurrecció era, entre d'altres, Miquel Roca, que és el president del MNAC.
Just aquests dies en què, segons expressió d'aquest pare de la Constitució, “levita”. Ho deia de resultes de l'èxit del seu equip de defensa de la infanta Cristina, absolta del cas Nóos. Aquesta mateixa setmana Miquel Roca devia dinar, com a membre del G-16, amb Soraya Sáenz de Santamaría, en la fase de distracció massiva. Una agenda que connecta amb la de les insurreccions diverses que hi ha en marxa, la dels fiscals inclosa.
A l'exposició Insurreccions hi ha la crisi dels refugiats, però en el relat no hi han entrat ni el No a la Guerra, ni el 15-M, ni la revolució dels somriures independentistes, aquests que volen glaçar via judicial, malgrat que els seus promotors defensen la idea dels museus com a llocs vius, de participació i relat. Manca d'estètica?