Dinar

Entra dins la normalitat que Puigdemont i Rajoy comparteixin taula d'una manera més o menys amagada. Entre contrincants, fins enemics, sempre ha existit el recurs del contacte secret, sempre que no es faci amb una florera al mig i a un restaurant com La Camarga. El fet és més important que l'acord i cal saludar-lo amb valentia. Amb tot, és interessant que si es decideix el secretisme aquest es respecti i es digui que no ha existit allò fet entre plats i tovalles.

Els comensals administren el secret fins que una gola profunda deixa anar la referència. Aleshores, cal preguntar-se, a qui beneficia la notícia? Naturalment, aviat se sap que el rum-rum ha sortit de La Moncloa i és fàcil deduir l'interès dels soraios per difondre la disposició al diàleg del seu equip, fins contra el desig tancat dels cospedalos; i no és gens accidental que Millo confirmi i Garcia A. negui, quan un i altre formen part de les dues diferents famílies. Rajoy, en la seva línia, no diu ni sí ni no, sinó tot el contrari.

El fet qüestiona Puigdemont, que dos dies abans, en un dinar col·loqui organitzat per aquest diari, havia dit a Anna Gabriel que no havia existit cap contacte amb Madrid, a la vegada que deixa mal situada la portaveu del govern, Neus Munté, que abans cantés el gall ho havia negat tres vegades. El president ha salvat els mobles afirmant que una cosa és compartir taula i l'altra, negociar, i la bona voluntat de tots (i totes) ha salvat els mobles.

Ara bé, el dinar de l'11-G ha deixat gust de mitja mentida i regust de mal pair. Després de tot, només interessa saber quin fou el menú i qui pagà les postres, quan d'aquesta informació es podria deduir per on van anar les forquilles.