‘Locura', follia o bogeria

Després diran que els periodistes de tribunals veuen i viuen dels fiscals, però al Cèsar el que és del Cèsar, i avui és d'obligada cortesia periodística ressenyar la brillant intervenció d'ahir en el judici del cas Palau d'Emili Sánchez Ulled, que va ser capaç de convertir en àgil, entenedora i amena –i no pas divertida, senyor Montull– la seva rèplica sobre una matèria tan feixuga com és la discussió jurídica sobre qüestions prèvies en què es posen a debat aspectes de cabdal importància en el procediment com ara la possible extinció de la responsabilitat penal dels acusats, salvats per la campana de la prescripció, o l'anul·lació de proves fonamentals –en aquest cas, una prova de càrrec de cabdal importància– per una suposada vulneració de les normes de procediment, que no tot s'hi val en el món de la justícia si no es fa respectant de manera escrupolosa la normativa.

Punt i a part, i algun punt i seguit també, que Sánchez Ulled, si alguna cosa té, és que exposa pulcrament i agafant aire, amb la mateixa pulcritud que les quartilles on de manera meticulosa portava perfectament estructurada per respondre de forma ordenada els advocats de les setze defenses que el dia anterior havien intervingut durant més de quatre hores per exposar els seus arguments en defensa dels interessos dels seus clients i que ahir el fiscal va ventilar en 45 minuts de rellotge. Cert és que moltes de les qüestions prèvies de les defenses tenien la mateixa argumentació jurídica; per tant, contestada una, contestades pràcticament totes. Per això Sánchez Ulled es va concentrar a disparar la seva artilleria legal contra els arguments que el dia anterior havia exposat un altre espadatxí del dret i la paraula, l'advocat defensor dels directius de Ferrovial, Cristóbal Martell, que va penjar l'etiqueta de prova prohibida que ha de ser anul·lada a un informe d'Hisenda sobre el qual se sosté l'acusació documental del delicte de tràfic d'influències entre la constructora on treballaven els seus clients i CDC.

A grans trets, l'argumentació de Martell ve a dir que els arxius informàtics que van ser copiats de l'ordinador de la secretària de Millet i amb els quals es va fer l'informe d'Hisenda, no es pot tenir la certesa que siguin els originals, perquè el disquet on es van copiar després es va corrompre i va quedar inutilitzat. El fiscal va replicar ahir exposant les vicissituds del disquet, que efectivament va quedar inutilitzat, però va recordar que el mateix jutjat instructor es va encarregar d'ordenar i supervisar una segona còpia per garantir la validesa de la informació i va recórrer a la ironia per advertir que l'única explicació que podria justificar l'anul·lació de la prova és que algú pogués demostrar que els pèrits d'Hisenda que van treballar amb les dades originals abans que el disquet es corrompés van ser víctimes d'un atac de “follia delictiva” i es van dedicar a esborrar arxius.

Sánchez Ulled, que va utilitzar el castellà en la seva intervenció, va fer servir la paraula locura, però a les orelles de Fèlix Millet va sonar follia o bogeria, això segons quina fos l'accepció triada per la professional que s'encarrega del servei de traducció simultània que s'ha habilitat al judici perquè aquells que no entenen el català puguin seguir la vista sense problemes en una versió castellana, i a l'inversa. I no és que Millet s'hagi tornat boig, ni foll, i de cop i volta no entengui el castellà, sinó que el pas dels anys li ha castigat la oïda i el primer dia de sessió no va captar res, tot i seure a primera fila, i ahir va demanar poder utilitzar aquest sistema de traducció simultània que per ell s'ha convertit en uns audiòfons de primera. Sens dubte una justícia, material i personal, a nivell de l'avui extingida grandeur que va assolir el personatge. Traducció de grandeur? Millet, que ve de família francesa, segur que sap la resposta.