Cal premiar per la llengua?

Si res ha quedat ben clar en els darrers anys és que la majoria dels catalans aspiren a viure amb normalitat. Ser, finalment, “normals”. I això vol dir decidir per ells mateixos en tots els àmbits. Però la realitat descarnada i judicial de cada dia, també la policial, demostra amb escreix que l'aspiració encara és només això. Aspirar-hi és començar només. Encara que alguns ja se'n senten, de normals. Són els que no troben lògic que l'administració hagi de sostenir, encara, l'ús i la vitalitat de la llengua catalana als àmbits més aspres. Els mateixos que consideren que “premiar per la llengua” ja no té cap sentit. Haurien de mirar-se la realitat cara a cara. Quan dues llengües viuen en contacte la més forta sempre aspira a ocupar més espai. Com els gasos. Però amb més mala llet. I l'altra està condemnada a empetitir-se si no es reclama i es proclama amb força. Això és vell i sabut. Mai prou dit. No és curiós que a Catalunya la generació de la immersió parli amb els professors universitaris en català i, entre ells, en castellà. És habitual. El castellà és la llengua dominant i la que més se sent pels carrers de les grans ciutats. Barcelona fa pena. Per això calen medalles i admonicions. Per això cal agrair a la Plataforma per la Llengua que hagi premiat Albert Jané per una feina mai prou reconeguda i la comunitat sikh de Catalunya per ser una sagrada excepció. S'ha de premiar per la llengua, i tant. I per la voluntat obstinada de no deixar de ser quan encara no s'és del tot.