Procés en la fase decisiva

Espanya se'n fan creus, de la persistència catalana en el procés cap a la independència, mentre es van complint com un rellotge les famoses quatre fases d'un conflicte atribuïdes a Ghandi: “Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes.” Perquè això és exactament el que ha passat amb Catalunya. Primer ens van ignorar i menysprear malgrat l'espectacularitat de les demostracions populars de cada Diada; després se'n van riure, només cal recordar com parlaven de la consulta del 9-N, i ara som a la fase de l'atac; des de fa temps, de fet. Atacs amb la col·laboració de totes les estructures de l'Estat, des de les clavegueres policials fins als alts tribunals. Tot per intentar aturar un procés que no té aturador. A Espanya, però, sempre s'han pensat que tot plegat eren maniobres polítiques interessades. Moviments per part d'una classe política que mai havia qüestionat obertament l'estatus autonòmic i que si ara apostava per la independència era per pura estratègia. Amb aquesta premissa, per tant, tot plegat era fàcilment desactivable exercint les pressions corresponents en grans empreses i corporacions. Segons les ments preclares espanyoles, si el poble sortia al carrer era perquè estava manipulat i n'hi hauria prou, en un moment determinat, amb una oferta per liquidar el procés, per fer tornar les ovelles esgarriades al ramat. Una anàlisi totalment errònia que no tenia en compte tots els factors de menyspreu, desinversió i oblit cap a Catalunya que han portat els catalans cap a la independència.

Davant d'un panorama que no havien previst i un cop comprovat que, efectivament, els catalans estan disposats a trencar els ous per fer la truita, la reacció no podia ser cap altra que la que ha estat. Enmig de la incredulitat davant de la persistència de la majoria al Parlament, Espanya està disposada a treure de nou els Tercios de Flandes, si cal. El problema no és només que al davant hi trobarà un poble disposat a arribar fins al final, sinó també una comunitat internacional que si ja no entén com es jutgen uns polítics pel fet de posar les urnes, menys entendrà que es qualifiqui de “cop d'estat” un procés netament democràtic.

A