El retorn de la inflació

Des del començament de la Gran Recessió, l'any 2008, les economies desenvolupades han estat més preocupades per la deflació, les taxes d'inflació molt baixes o inclús negatives, que per la inflació. Les mesures d'injecció de liquiditat (QE) portades a terme per tots els bancs centrals han estat imprescindibles per ajudar les economies a sortir de la crisi i superar la deflació amb la finalitat d'apropar-se al que es considera la situació ideal: una inflació d'aproximadament el 2%. Un objectiu que no s'ha acabat de complir durant anys.

Els darrers mesos, però, l'evolució dels preus sembla haver iniciat un canvi de tendència. Aquest canvi ha estat clar en la zona euro (ZE). La inflació interanual era del 0,4% el setembre del 2016 i ha pujat fins a l'1,8% el gener d'aquest 2017. Fora de la ZE, al Regne Unit i Suècia també comença a augmentar: un 1,8% en el primer cas i un 1,4% en el segon. Als Estats Units es troba a prop del 2%. Entre els desenvolupats, només el Japó i, en menor mesura, Austràlia i el Canadà estan encara massa per sota de l'1%.

També entre les economies emergents la inflació va pujant. Hi ha dues zones on això és molt clar: les economies de l'Europa de l'Est (Polònia, Txèquia i Hongria superen unes dècimes el 2%) i les economies d'Àsia. A la Xina és gairebé del 3%, però en altres economies de la zona, com ara Malàisia i Corea del Sud, també es va apropant als objectius fixats pels bancs centrals.

Aquest augment generalitzat de la inflació ha estat degut en part a l'augment dels preus del petroli i d'algunes matèries primeres. Però la inflació subjacent, la que exclou el preu dels combustibles i dels aliments no elaborats, també està mostrant una tendència a l'alça. La millora de l'activitat econòmica i l'impuls de la demanda n'és la causa. També s'està observant un augment dels preus dels productes intermedis, els que compren les empreses per incorporar-los a la producció de béns acabats, i això implica un augment segur dels preus d'aquests productes finals en el futur proper.

Ens estem apropant, doncs, al final de l'era de les mesures excepcionals de política monetària expansiva. Els tipus d'interès abandonaran progressivament els nivells propers a zero i els bancs centrals començaran a reduir el volum de les injeccions de liquiditat àmpliament utilitzades des de l'inici de la crisi.

Només la Reserva Federal i el Banc Central de la Xina tenen previst augmentar tipus aquest 2017. La Fed probablement ho farà tres vegades per assolir un tipus de lleugerament per sobre de l'1% a finals d'any. A la Xina el tipus d'interès s'ha situat recentment en l'1,5%.

En canvi, el Banc Central Europeu es pren la qüestió amb més calma. Tinguem present que ja va ser el que va iniciar més tard les polítiques expansives. En la roda de premsa posterior al consell de govern del mes de gener passat, Mario Draghi va assenyalar que el repunt de la inflació li semblava molt dèbil i que per aquest motiu mantindrà el tipus d'interès a nivell zero (“nivells ultrabaixos”, van ser les seves paraules) durant tot el 2017. De totes maneres, l'augment esperat de la inflació en alguns països com ara Alemanya i França posaran aviat sobre la taula del BCE el debat de si cal començar a revertir les polítiques expansives i, en concret, començar a apujar els tipus d'interès. El proper any 2018 serà quan començaran a augmentar gradualment els tipus d'interès arreu del món.

I això té implicacions ja ara. L'augment previst dels tipus d'interès fa que disminueixi la rendibilitat del deute públic, que, a més, en un context de reducció o eliminació de les injeccions de liquiditat dels bancs centrals, es mantindrà baixa per un període llarg de temps. I les borses fa temps que van pujant. Algunes, com ara la nord-americana, fins a nivells de rècord històric. No sembla molt fàcil que puguin mantenir aquesta evolució gaire temps més. Els propers mesos podríem veure una davallada dels preus de molts actius financers. Alerta.