És el poble qui cus

L'unionisme espanyolista intenta dividir el sobiranisme subratllant les diferències entre els partits que en formen part. Gran troballa. Com si no sabéssim del recel i la competitivitat entre el PDeCAT i ERC, que, encara ara, quan es troben, es miren les respectives esquenes per si s'han clavat recíprocament un punyal. Com si no ens haguéssim adonat que la CUP porta la seva radicalitat al límit de la ruptura i està disposada a omplir papereres històriques amb qui no practiqui polítiques revolucionàries. Com si ens hagués passat per alt que cada una d'aquestes organitzacions és un mosaic complex i no sempre ben rejuntat, especialment el PDeCAT, que ha passat per una recomposició de lideratges, d'organització i de programes. Segurament Puigdemont no disposa del vistiplau de la vella guàrdia convergent, però potser aquest sector no pesa tant com es pensa en la presa de decisions. I, sobretot, convé recordar per què Puigdemont és on és i fa la feina que fa. L'eclosió d'aquestes tensions internes, externes i recíproques seria probable en un panorama polític nacional basat en la tradicional disputa de partits i tal vegada es podrà comprovar en les eleccions constituents. Però ara l'escenari és un altre: la societat catalana reclama majoritàriament un acte d'autodeterminació i no una exhibició programàtica. I la pressió i l'expectació són tan grans que són les que cusen veritablement el procés i els actes del govern i de la majoria parlamentària.