Apa, Rabadà, anem a votar!

Això de la independència de Catalunya o t'ho prens seriosament o t'ho prens en broma. Vostè, lector, com s'ho pren? Desmarcats, almenys de moment, els partits polítics, sembla que un sector de la població catalana s'ho comença a prendre seriosament. Però és un misteri si la resta de ciutadans tenen cap idea de si han d'agafar el toro per les banyes o han de posar-se a xiular. Hi ha un iceberg ocult, una autèntica mar de fons, o és simple maror? Aquests país, tan petitburgès i pactista, té a dins la fermesa i la determinació de treballar seriosament per la independència? Quina independència, simplement política o d'un nacionalisme cec i segregador? Hi ha algú que tingui al cap i que pugui liderar un procés clar i just i apartidista fins als seus determinis finals?

Moltes preguntes i cap resposta. El president de la Generalitat anuncia una crisi en cas que el Tribunal Constitucional retalli el nou Estatut. Crisi, fins a on? Saben els senyors polítics catalans que pot arribar el moment d'haver de tenir una resposta clara, i que aquesta resposta els pot suposar un repte descomunal i insòlit, que només amb una total unitat i un objectiu clar podrà ser donada? Han pensat, senyors líders dels partits, què pot passar si no en són capaços? La situació, a poc a poc, va avançant cap a una cruïlla històrica. El Tribunal Constitucional està molt proper a desautoritzar una llei aprovada pel Parlament català, el Parlament espanyol i el poble de Catalunya. Per altre banda, cent municipis faran votacions el dia 13 de desembre sobre la independència, i està previst que el 25 d'abril moltes altres poblacions, amb capitals de província incloses, faran el mateix.

Poca broma, estimat lector. Molts catalans desconeixen la vertadera història de Catalunya. Per aquell qui la coneix de manera justa, resulta una obvietat que Catalunya té història i cultura i territori propis, i que en gran manera la seva situació actual no respon al seu estatus. Això no treu, ni de bon tros, que hagi estat i sigui terra d'acollida i de barreja. I que la Catalunya d'ara té barreja de persones, de cognoms, de llengües i de tradicions. Però resulta de mala fe no donar-se per assabentat que aquesta barreja no comparteix la manera de ser ni l'esperit d'altres zones de l'Estat espanyol, i essencialment amb Castella. I que en general Catalunya no té cap problema de convivència amb Castella i altres regions sempre que se la respecti d'igual a igual. La història dels fets diu que no ha estat així. Durant la transició franquista hi va haver un moment de real igualtat, un moment democràtic, però per errors propis de la pròpia Catalunya, significativament de Convergència i del PSC, i per la inèrcia estatalista del centralisme, això va durar poc. Quan Maragall, el malaguanyat, va impulsar el nou Estatut, volia tornar a posar les coses en una igualtat acceptable. Però novament els errors propis, altre cop de Convergència i del PSC, i també d'ERC, i la força de l'espanyolisme, deixen Catalunya davant d'una nova desigualtat. Llavors és quan ens trobem que l'independentisme, testimonial fins aleshores, creix sense que ningú el regui. Però un moviment popular sense guia i sense horitzó possible no és una bona aventura. Molta gent anirà a votar, no ho dubtin. Però ho faran orfes de projecte i de lideratge. La responsabilitat del senyor Mas i del senyor Montilla, en aquest moment, és cabdal. Si actuen per tacticisme, com han fet fins ara històricament, el país pot entrar en un enrenou imprevisible si realment hi ha un moviment de fons. Si no, seguirem com sempre, tranquils i pagant el beure.

De vegades els pobles es mouen. Ignoro si aquest poble es vol moure o mandreja. Si no volem la independència, no passa res. Però si la volem, passa, i molt. Sobretot passa que per fer el ridícul, ja tenim tot el nostre passat. Estaria bé que el ciutadà de Catalunya aquest cop s'hi pensés realment. Si és no, doncs no, i ja està. Però si és sí, doncs és sí, amb totes les conseqüències. Perquè de vegades cal tancar la botiga i anar a la plaça pública, i ser ciutadà de ple dret. Tant per un sí com per un no.