Llampecs de glòria

Els seus grans ulls negres i brillants li semblaven en perfecta harmonia amb la pal·lidesa mat de la seva cara ovalada. Amb aquestes paraules Fiódor Dostoievski descriu la bellesa de la Katerina Ivànovna que impressiona l'Alioixa, a Els germans Karamàzov, i amb aquests mots me la imagino en la versió catalana de Joan Sales. “Per què penso tant en aquesta dona?” Ara he saltat a Incerta glòria, on és Joan Sales qui escriu “la bellesa fa basarda quan passa d'una certa mida, i ella la devia passar... De dones atractives n'hi ha moltes, de belles, que poques!”

Sales abeurat en Dostoievski. Quines ganes tinc de veure aquesta dona, aquestes dones. Ja compto les hores i els dies, i també les dones perquè arribi aquest 17 de març en què s'estrenarà la Incerta glòria cinematogràfica, signada per Agustí Villaronga, santificat pel seu Pa negre d'Emili Teixidor. Ganes de veure la Carlana, interpretada per una recuperada per a l'ofici Núria Prims, i ganes de saber com queda la distribució d'amors i amistats repartides a la novel·la entre Lluís de Brocà, la seva parella la Trini, l'amic comú Juli Soleràs, i la seva correspondència en plena guerra i al front d'Aragó, i encara Cruells, el sacerdot que allarga el relat durant la postguerra i amb la història que té títol específic: El vent de la nit. Tinc ganes de veure aquest infern de passions, aquest enfilall d'emocions, d'amors, de sentències profètiques de Soleràs. Aquest joc vital passat pel sedàs de Villaronga, que hi afegirà la seva mirada i lectura. Desitjo que m'abraci, que em captivi, com ho va fer la versió teatral de l'Alex Rigola, que sempre serà un dels espectacles que formaran part del meu sac emocional. Aquesta transferència d'emocions que arriba gràcies a l'escriptura de Sales, a la direcció de Rigola, a les interpretacions dels que ho van fer possible, i que ara espero que em remoguin des d'una altra art i mitjà. Que aparegui de nou una “tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria, d'incerta glòria”.