Opinió

opinió

Visca el Barça i visca Catalunya

No he cregut mai en miracles. Aquesta feta podria ser un precedent

El lector observador deu haver notat que he invertit els títols de les cròniques anterior i aquesta, Catalunya i Barça. No es tracta de menyspreu per l'un o l'altre. És que l'ovació espontània del públic de l'estadi va ser a tret segur, la més impressionant, la més sincera i unànime que s'havia vist mai a Catalunya en un estadi de futbol. S'havien donat les circumstàncies, i gairebé la seguretat, d'haver d'animar la junta, l'equip, l'entrenador, els socis i l'afició televisiva i radiofònica i, és clar, d'autoanimar-se els mateixos espectadors en uns moments d'un cert desànim col·lectiu. Els colors del Barça amb els de la senyera, s'havien preparat en gran quantitat. Si s'hagués portat a terme amb el Barça eliminat, cosa lògica amb el resultat d'anada, hauria estat maco, propi de ben nascuts, però no pas amb l'alegria d'uns sis minuts màgics, victoriosos i irrepetibles al final del partit.

A la llotja presidencial tot eren abraçades, cops a l'esquena i, fins i tot, alguns despistats abraçaven els francesos que els feien els petons de ritual a desgana. Ben aviat aquests s'esmunyiren de la llotja i, en un lloc discret, trucaren a París per anul·lar la festa dedicada a l'equip. S'ha de dir que la sorpresa havia estat gran i alguns quan encara faltaven uns minuts havien sortit de l'estadi o bé, a casa, tancat el televisor. Ningú, ni el més forofo dels culers, hauria donat un ral pel resultat, quan faltaven sis minuts de partit i s'havien de fer tres gols per guanyar l'eliminatòria. Jo no he cregut mai en miracles. Aquesta feta podria ser un bon precedent. No. És l'esperit esportiu i patriòtic que l'entrenador Pep Guardiola inculcà intel·ligentment a l'equip en particular i al club en general. Difícilment es podrà veure un espectacle semblant de comunió entre el públic i un equip de futbol. Els cants, crits i l'expressió de la cara dels espectadors retrataven els seus sentiments pel club i l'equip. Luis Enrique, ben vestit, en acabar el partit i donat el condol al col·lega francès, es dirigí al grup de periodistes i personatges del món futbolístic que l'esperaven. Arrencà a córrer camp endintre i es deixà caure de cul a la gespa encara humida, patinant de cul a terra un bon tros. Després, amb el darrere verd i fresc, atengué tothom.

En les nostres grans manifestacions es respira ordre i organització. Les masses de persones en altres països tenen problemes de tota mena. I –ho veiem per televisió– algunes acaben malament. No és que jo promogui la violència i el desordre, però un milió de persones amb cara de felicitat, passejant sense problemes, parlant entre ells de qui-sap-la, no fa por als observadors. Cal estudiar altres modalitats d'exigir el que sigui. Cal estudiar l'exemple i veure com i amb què podem impressionar els fabricants de nos de la capital. Sé de primera mà que a les grans vaqueries catalanes hi ha sobrants que es converteixen en mala llet. I dic: Es podria fer quelcom? Ho ha de dir algun entès, és clar!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.