Tribuna
El Tribunal i el Consell
Han coincidit aquesta setmana dues notícies que demostren ben a les clares la dificultat de les institucions per donar resposta a l'abisme obert entre legalitat i legitimitat en relació amb el procés independentista que es viu a Catalunya. Es tracta del dictamen no vinculant que ha emès la Comissió de Venècia del Consell d'Europa sobre la reforma del Tribunal Constitucional espanyol i de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Quan escric això encara no es coneixen totes dues resolucions més que per les notes de premsa que s'han publicat des de cada institució i, per tant, caldrà un examen més detingut de llurs aspectes, però en tot cas sí que permeten una primera reflexió quant al tema que he esmentat abans: com demostren els òrgans dotats d'imperium i fins i tot aquells als quals reconeixem un certa auctoritas que es troben en un moment d'inflexió, on han de calcular no sols la correcció material de les seves decisions ans també l'avinentesa del moment, del to, de l'abast en relació amb el context.
La Comissió de Venècia del Consell d'Europa, ubicada com es troba en una organització internacional d'àmbit regional, ha estat capaç, tanmateix, de vincular i condicionar territoris ben allunyats d'Europa en el seu compromís per vigilar la correcció i qualitat democràtica dels estats de dret. Des d'aquesta perspectiva ha entès necessari donar resposta al dubte sobre la correcció de la reforma del TC que ha pretès reforçar l'autoritat d'aquest òrgan dotant-lo d'una autotutela, la capacitat de “fer executar el jutjat”, que fins ara sols es predicava dels òrgans jurisdiccionals ordinaris. I la resposta són unes mitges tintes que, com a l'escola, substitueixen la nota per un ambigu “necessita millorar” (com si no fos això aplicable a tothom i sempre!) venint a dir que fa lleig que el TC sigui executor de les seves pròpies resolucions, però també recordant que tothom està vinculat pel que ell digui (a instància de part, aquest és sempre l'element legitimador en tant que garantia de la separació de poders), de manera que, traduït, deixa entreveure que li sembla inaudita la situació que ha donat peu a la reforma que s'analitza i també en part la solució aplicada.
Els Tribunals, ja en l'àmbit intern, ho tenen fins i tot més complicat per actuar sense que d'una banda o altra els sigui qüestionada la tasca. I del barret del TSJC surt així una sentència que ni per a tu ni per a mi, on sembla que els protagonistes han desobeït però sols una mica i per tant és més factible que la indignació ciutadana es mobilitzi poc, però al mateix temps, pot condicionar un altre tema candent i és que si l'acaten, ni Mas ni Ortega podran moure fitxa política (és el que interessava al PDeCAT? O al govern d'Espanya? O a Junqueras?) i s'estarà a veure si Rigau consent a deixar l'escó o arriba el TC amb les seves multes (criticades per Europa com també la desobediència que els hi donés peu...) per obligar-la a fer-ho. Sigui com sigui, es tracta d'intentar rescabalar l'autoritat del TC sense entendre que quan l'autoritat s'ha d'imposar, és perquè ha deixat de ser-ho.
I així el Consell i el Tribunal diuen coses òbvies però no resolen res, perquè són instàncies pensades per parlar d'incompliments puntuals, d'anòmies minoritàries perpetrades per lladres o assassins, però no, ja entrat el segle XXI, per desobediències amb forma de decisions polítiques avalades per grups de població gens discrets. No són unes quantes persones, són més, quasi en són tantes com les que pensen el contrari. ¿De quina manera un sistema construït per a la identificació entre l'estat i la nació, entre la raó i l'emoció, soluciona la dissociació, ni que sigui parcial, d'aquesta identitat? Ara per ara, cap altra eina que votar sembla existir per donar-hi sortida. Ara bé, probablement la pregunta hauria d'apel·lar directament a la llibertat dels individus, al seu sentit de pertinença, a allò de què no poden ni han de parlar ni el Consell ni el Tribunal, però que sí hauria de preguntar-se qualsevol que vulgui governar el conjunt i fins i tot la part, i la resposta hauria de servir per evitar col·locar Europa i sobretot els tribunals en situacions tibants i absurdes. Sols una i essencial pregunta, la mare de qualsevol posterior estratègia, necessària i viable a aquestes altures de la vida de la Constitució: Vols seguir formant part d'Espanya? A partir d'aquí, la resta.