Tribuna
Pararem bojos
A aquest ritme pararem bojos. Les evidències del cas Palau i allò del pacte criminal estable convertien l'expresident Mas en un polític que, aparentment, ja només podia arrapar-se a la seva pròpia ambició, i això ho podia veure qualsevol que no sigui un hooligan o membre de la família –en tots els sentits del hooliganisme i de la família–. Després, però, la sentència pel 9-N ha tornat a situar –provisionalment– el seu colossal ego al centre exacte de la tensió sobiranista. L'escomesa irreprimible de l'Espanya eterna, la que envesteix amb la mateixa fatalitat que respira, no falla mai, i això desencadena aquelles energies que es retroalimenten, que s'enfilen i que convindria dominar a fons per quan ens plantegem el veritable trencament.
En aquests casos, en la torturada ànima sobiranista creix la indignació, la solidaritat i la simpatia per la víctima. A Mas, com al 9-N, el fan bo des de terres endins. I malgrat que molta gent per raons més emotives que racionals, o potser més sectàries que honestes, s'enfada quan s'afirma, sembla obvi que l'expresident amb el seu llarguíssim currículum debilita el projecte que diu defensar (tot i que probablement no debilita el que realment defensa). Ho dic ja amb la mirada cansada i amb poca fe, però sembla claríssim que l'independentisme s'enforteix quan es permet que sigui transversal i exhibeixi totes les diferències i aversions internes, quan s'hi pot sumar els que hi busquen la ruptura amb el règim del 78 i les llums i les esperances d'una república catalana. El 9-N, que havia de ser el referèndum promès, va ser finalment una consulta innòcua que no va proporcionar cap altre rendiment que el que deixen en l'autoestima independentista les grans mobilitzacions dels 11 de setembre, una gran capacitat d'engrescament col·lectiu que potser planta bandera en la històrica mítica però que sempre s'acaba esllanguint. I tot i que la matusseria del govern espanyol sembla donar-li valor, en aquest joc del si s'ha desobeït gens, molt o només una miqueta, no s'avançarà gaire.
Ja hi podem anar donant voltes però les opcions de l'independentisme passen per un pacte entre les ànsies regeneradores i les revolucionàries i per allunyar-nos tant com es pugui del tres o quatre per cent. I del Pretòria i d'aquest sistema de poder polític, econòmic i financer, que es situa lluny del control social, que degrada la democràcia i que sorgeix d'un pacte que ha durat molts anys entre això que anomenen elits extractives catalanes i espanyoles. I no és que el referèndum o referèndum sigui l'única sortida per a la política catalana, també ho és per al nostre sistema nerviós.