La mà al foc

Artur Mas posaria la mà al foc per un, Miquel Iceta posaria la mà al foc per un altre... No ho entenc, la veritat. Ningú no ha posat mai la mà al foc sense cremar-se. M'imagino que l'origen de la frase s'ha d'anar a trobar en alguna cerimònia medieval d'aquelles que fan esborronar només de pensar-la o en algun tràmit dels tribunals de la Inquisició. Els tribunals d'aquell organisme sempre tenien el foc al cap, i cremar la mà de qui dubtaven que deia la veritat i comprovar-ne la combustió devia ser el primer pas per cremar-lo de cos sencer. Quan em van instal·lar una llar de foc a casa em van proveir d'un guant ignífug que fa mitja por perquè sembla el que fan servir els soldadors. Si és aconsellable prendre precaucions amb les llars de foc, que són pensades per fer-te companyia els diumenges de l'hivern, imaginem-nos si no n'hem de prendre davant de tresorers, banquers i altra gent la missió de la qual és acumular diners. Per això la gent usa més la frase en sentit contrari i amb el no per davant: “No posaria la mà al foc per ell.” Però els polítics l'han de dir sempre més grossa que la gent normal, corrent, prudent i escamnada. Ells posarien la mà al foc. El condicional és el que importa. No la “posen”, la “posarien”. I si l'arribessin a posar tampoc no hi hauria conseqüències perquè no hi ha foc. El que hi ha, passat el temps i si el personatge que avalaven resulta ser un delinqüent, és la confiança que la gent hagi oblidat la intenció fogonera.

Per qui posaria jo la mà al foc? No m'ho facin dir, que els exclosos em vindrien amb retrets. La hi posaria per mi? Què faria si fos tresorer, banquer o comissionista? Jo m'ho imagino, però com que m'arriben a fer pensar que el lladronici és en aquestes situacions inevitable, no sé què dir. L'esperit és fort però la carn és dèbil. I calcinable. El patrici Fèlix Millet Maristany devia posar la mà al foc pel seu fill. Joan Alavedra, secretari de Pau Casals i autor de l'oratori El Pessebre que el mestre va musicar, la hi devia posar pel seu, a qui per a més compromís vital va batejar amb el nom del primer president...

Per qui la hi posaria? Fa uns dies era en un hotel de caràcter rural. Els estadants eren persones de cama gruixuda i cara sana com una poma que al matí et deien bon dia i que prenien per esmorzar unes torradetes amb confitura, un iogurt i una tassa de te. Si te'ls trobaves pels camins et saludaven, i feia l'efecte que en cas d'urgència hauria aflorat la solidaritat en tots ells. Al vespre menjaven uns grans plats de sopa reconfortant. Sempre he pensat que algú que menja sopes ha de ser una bona persona. S'hi ha de poder posar la mà la foc. No hi havia assecador de cabell al lavabo de les habitacions. A la recepció ens van dir: “Els hem tret perquè ens els robaven.”