Sant Jordi anglès

He anat a visitar l'exposició d'art medieval que el CaixaForum presenta al seu edifici de Montjuïc, i que és el resultat de l'acord de col·laboració a què el departament cultural de La Caixa, ara CaixaBank, ha arribat amb el British Museum de Londres. Espero que l'acord sigui en el futur més fructífer perquè, de moment, aquesta exposició m'ha semblat justeta. Esperava trobar-hi més romànic i més gòtic anglès o europeu, la veritat. Per completar la poca generositat britànica, els organitzadors han fet baixar peces del MNAC, el tenen a quatre passes, i n'han manllevat del Museu Marès. De les peces que corresponen al romànic o al gòtic català, els rètols diuen que és “espanyol”. És estrany, perquè només d'entrada un gran mapa animat afirma que en aquells temps remots “Espanya” era una realitat inexistent i que una cosa eren Castella, Navarra o Lleó i una altra, Catalunya o el Regne d'Aragó.

A mi, de totes maneres, la barreja m'ha anat bé. Davant una marededéu o un Crist a la creu rescatats d'uns poblets del Pirineu la meva tendència és dir-los “bon dia” com si ens coneguéssim de tota la vida i m'haguessin d'entendre. El Sant Jordi de pedra i cobert de malles vingut d'Anglaterra, per molt Sant Jordi que sigui i per molt que en el moment de la seva confecció parlés el mateix idioma que a Taüll, em fa l'efecte que no reaccionaria a la meva salutació. Hi ha tants romànics i gòtics com països, tots amb el seu dialecte propi. El romànic del monestir del Duero tampoc no s'expressa com el de la Noguera, per molt que l'exposició tracti l'un i l'altre d'“espanyol”.

La nostra producció artística medieval, amb les excepcions que siguin del cas, és més rural i més pobra que l'anglesa i la germànica, més refinada i imperial. Coneixent-nos, sort n'hem tingut, de ser pobres: si la Vall de Boí hagués mantingut l'esplendor d'aquells temps de manera sostinguda, a la primera de canvi els rectors haurien llençat al foc les marededéus de fusta amb el nen a la falda, que sovint sembla de més edat que ella, i les haurien substituït per una imatgeria de marbre, de guix o de plàstic més moderna, més coherent i “bonica”, i ara el MNAC no seria res i la Vall de Boí no participaria del Patrimoni de la Humanitat. Entre parèntesi: Miquel Àngel, amb marbre de Carrara, amb coneixements anatòmics i a sou del papa, també va violentar la coherència i va representar Jesucrist més gran que la seva mare, a La Pietà. Els fusterets pirinencs se li van anticipar.

“I tan pobres com som...” El CaixaForum s'ubica en una antiga fàbrica de la nostra particular revolució industrial. Els emissaris del British l'han d'haver inspeccionada i, després de comparar-la amb Manchester es deuen haver preguntat on és la fàbrica.