ETA

La reacció del govern espanyol davant el desarmament d'ETA és insòlit. O, a l'inrevés, massa previsible. Home, si a mi em diuen que una banda armada decideix desarmar-se, tiraria les campanes al vol. El cas però rau en l'honor: el govern espanyol no vol la rendició d'ETA, sinó el reconeixement públic que han estat derrotats. Les “glorias nacionales” dels “gloriosos cuerpos” necessiten no la desaparició de les armes, sinó la humiliació: volen ser els vencedors. Si ETA declara que es rendeix, tampoc no en tindran prou: han de proclamar-se perdedors. Perquè la veritat no té importància: compta derrotar l'enemic, com Trillo sotmetent l'illa de Perejil: quina epopeia!, quina èpica!

No fa massa un conegut em va dir que busqués al Google la paraula gladio i ho vaig fer. Hi vaig trobar que aquest moviment, nascut a Itàlia fa unes dècades, s'ha estès per altres estats europeus. Consisteix en governs que subreptíciament animen els terroristes. Perquè en nom de l'antiterrorisme hom pot controlar la població i tallar les lliberats que calgui. Oi que us sona?

Jo no sé si això és veritat o no, però em ve al cap “contra ETA vivíamos mejor”, basant-me en la famosa frase de Vázquez Montalbán “Contra Franco vivíamos mejor”, aquesta vegada referint-se a les ingènues forces d'esquerra que només volen cridar i conspirar vanament contra el dictador.

Ah, i ni un mot sobre els presos d'ETA. Perquè la situació, ultra ser il·legal (els presos no poden estar allunyats dels seus familiars), és un càstig precisament per als familiars.

Recordo el gran lluitador Xirinacs, que va patir tortures i presó tantes vegades, dient-me: “No t'ha d'estranyar la brutalitat amb què la policia es llença sobre algú d'ETA encara que s'hagi rendit: tenen tanta por que actuen precipitadament.” Un pensament generós, propi de Xirinacs.

Jo no vull la lluita armada, és clar, però no crec en la dicotomia de vencedors i vençuts. Segons com, tots som uns vençuts.