Vull estar equivocat

Què és que ha passat perquè en qüestió de quaranta anys hàgim passat de cridar, fer pancartes, llançar octavilles, signar manifestos que clamaven, per exemple, “Més escoles i menys policia”, a donar veu als que avui vindiquen, entre línies i no tant, justament el contrari. “Escoles”, com a metàfora de tots els drets que ens emparen com a ciutadans i treballadors; per “policia”, paraula entesa únicament com a “més repressió” per qui se la posa a la boca.

Qualsevol t'insulta avui, en plena conversa distesa, amb un “més policia, més seguretat” com a panacea davant qualsevol situació complexa, i recontrargumentar-li que “més escoles, més educació” seria una resposta més ajustada i eficaç a les actuals necessitats de la societat es transforma en una feina hercúlia. Titànica. Fins i tot, per fer més difícil el diàleg, les administracions públiques han substituït la tradicional àrea batejada com a “de seguretat” per un joc de paraules que impossibilita posar les coses al seu lloc: ara parlem de “convivència ciutadana” i les entitats veïnals han caigut a la trampa i ara es barregen els drets socials amb els uniformes basant-se en nous informes i falses estadístiques per avalar-los. Que tot sigui una enorme mentida a ningú no li importa. Encara recordo les crítiques al govern de González quan aquest va fusionar –1994/1996– en la persona de Belloch els ministeris de Justícia i Interior per primera vegada en democràcia. On s'és vist que un àmbit temàtic i l'altre tinguin res a veure competencialment i més en un estat de dret que llueix de la separació de poders? Ho vàrem deixar passar, com tantes altres coses, i aquí estem, reclamant mesures punitives com a solució a les injustícies.

I així, a poc a poc, piano piano, ens hem deixat retallar tot el que donava consistència a un estil de vida (anomenat estat del benestar, recordeu?) que voldríem universal, mentre permetíem que ingents quantitats de recursos anessin a parar a la mà de lladres confessos, condemnats o en procés, empreses paraestatals que trafiquen legalment amb armes que maten a l'engròs, companyies elèctriques que literalment i obertament ens roben a la menuda, a la mà de personatges nefastos atrinxerats en consells d'administració de caixes i bancs, atrinxerats en immunitats a governs i parlaments...

I ara, el neollenguatge popularitza en vint-i-set caràcters el que ja és tot un programa polític avalat a més d'un territori que s'imposa sense cap crítica consistent de rebuig, no fos cas que acabem criminalitzats o perdent vots: “Més policia i menys escoles”. Hem mirat cap a l'altre costat, sí, i això ha estat possible perquè abans ja havíem perdut la batalla de les idees, fabricant la manufactura de l'idiota col·lectiu i estenent l'analfabetisme polític i ètic, segurament sotmesos per raó de la pressió ideològica –educativa, econòmica, mediàtica– dirigida a, d'una banda, fragmentar, individualitzar i enfrontar la gent treballadora i de l'altra, a generar por.