Realitat i mentida

Hi ha qui comença a dir que a Catalunya hi ha violència. No sé què entenen per violència ni si tan sols alguns dels que parlen de violència l'han vist en algun lloc. Tampoc sabem què entenen per violència. Si és una manifestació o un acte de protesta, és ben clar que no es tracta de violència si entenem per violència qualsevol acte hostil amb força física. Si es tracta de paraules malsonants i xiulades com a expressió de desgrat d'alguna actuació, tampoc és això valorable com a acte de violència. Només es produeix en l'imaginari de la persona que ho diu, amb una clara intencionalitat de confondre i de donar una mala informació o transmetre una situació coactiva inexistent.

Hi ha qui voldria una comunitat d'idees, d'opinions i d'interessos. Però no vol veure ni comprendre que els interessos i les idees de la Catalunya democràtica no són els mateixos que els de La Moncloa ni de La Zarzuela. Les diferències són clares. La tendència de l'Estat central cap al monopoli del poder és conseqüència de l'afany de domini d'un imperi desmembrat que es proposa dominar tota la política. Domini implica restriccions als dominats. Catalunya és territori dominat per un govern d'Espanya que, passant per damunt de Parlament de Catalunya i Generalitat, transforma la sobirania catalana en dependent.

Només mirar la història d'Elna, els fets ens recorden que la població catalana d'Elna fou annexionada pel rei Lluís XI de França i el seu defensor Bernat d'Oms, decapitat el 1474. El territori fou restituït a Catalunya el 1493, fins que, el 1659, Castella el va cedir de nou, amb el Rosselló, a França, en pagament de deutes de guerra, acabada la guerra dels Segadors amb Catalunya (1640-1652). Decapitar els caps de la defensa contrària vençuda o els de l'aixecament és un vell costum de la violència militar del passat. En l'època moderna, fins a la mort del dictador, es feien ajusticiaments previ consells de guerra, i afusellaments o garrot vil, segons els casos i qualificacions, per sentència.

Avui és la desobediència com a figura delictiva la que impera i serveix per a tot. Desobeir el dictat de l'autoritat no comporta bandejament, allunyament o estranyament del territori, com durant la dictadura. Però les acusacions són el primer pas per allunyar el polític rebel del seu lloc de poder, per molt que hagi sigut elegit democràticament acomplint un programa o un mandat electoral. L'obligació d'obeir el que jutges no elegits democràticament decideixin està avui per damunt del mandat democràtic i de la sobirania dels pobles annexionats a Espanya o a França. El problema s'agreuja quan aquesta justícia s'enroca en la Constitució i sembla desconèixer i no considerar les obligacions de respecte al dret internacional, que legitima i converteix en legal l'aspiració dels catalans al referèndum d'autodeterminació. Està per estudiar i valorar fins a quin punt pot avui l'Estat mantenir la idea d'obediència obligada a poders que el poder supranacional del dret posa competencialment i jurídicament en discussió quan toquen fets vinculats a drets internacionalment protegits com a fonamentals. Vol dir això que Espanya no ha evolucionat en el món del dret? Vol dir això que el poder d'Espanya encara no ha assimilat el que significa formar part d'un ordre internacional en el qual allò que menys pesa és la Constitució o la dita Carta Magna d'un estat, perquè s'imposen les llibertats i els drets humans per damunt de les muralles constitucionals caigudes, estant ja abolida la pena de mort, tant física com política?

En els temps actuals no ens podem creure que les constitucions dels estats hagin transformat la realitat jurídica i social dels pobles. Hi ha lleis que no ofereixen cap garantia i més quan impedeixen la democràcia directa. Montesquieu ja deia que la democràcia exigeix igualtat i la saviesa que fa el bon govern, no l'altivesa, la supèrbia que qualifica els governs de tendència despòtica i absolutista. Segons el mateix Montesquieu, l'existència de les desigualtats converteix en temporal i curta tota constitució i desferma les lleis. Per no fonamentar el poder en la mentida, la corrupció i l'extralimitació, les lleis han d'afavorir els bons costums, les llibertats i el principi democràtic, la justícia social, els drets humans i la dignitat de les persones i pobles com a fonaments de l'estat de dret.