La pregunta

El fiscal va preguntar a la senyora de Fèlix Millet si no havia trobat mai estrany que a casa entressin tants diners, atès que el seu marit es limitava a administrar el Palau de la Música, equipament que com tots els que són de caràcter cultural tenen precari l'equilibri econòmic, i la senyora Millet va respondre que no. Molta gent no se l'ha creguda. Jo, en canvi, m'ho crec tot. Em crec la senyora Millet, com em crec la infanta Cristina, que també afirma no haver estat mai al cas dels negocis del consort. Alguns han confeccionat sobre els dos casos d'ignorància un discurs aproximativament feminista: com que la dona és tan espavilada com l'home, i en això, com en tot, no hi ha diferències, l'una i l'altra han d'haver conegut per força els orígens del compte corrent esplendorós. A mi, ja em perdonaran, em sembla que aquesta teorització aquí no hi fa res o que s'ha d'agafar per un altre costat. La senyora Millet d'una hora lluny es veu que és allò que abans s'anomenava una senyora pona i que respon al perfil de dona que ha estat criada per dipositar en el cònjuge una confiança cega. Ella mateixa va afegir: amb el caràcter que té el meu marit, qualsevol li portava la contrària o li feia inquisicions. De dones i homes així en trobaríem a cabassos, i amb això ajudo a confirmar, com el feminisme i l'observació a ull nu sostenen, que la igualtat entre homes i dones és lluny de ser un fet i que fins i tot a casa de tot un president del Palau de la Música es posa en evidència. A l'altre palau, el reial, les coses deuen seguir un curs semblant. Al noi se'l prepara per ser rei i a les noies, per fer unes feines representatives que les mantindran allunyades de les contingències humanes ni que acabin formant una família tan burgesa com el matrimoni del palau musical. Aquelles pintures flamenques que representen un matrimoni de vellets de bona posició comptant els diners d'un cofre abans d'anar a dormir són el retrat d'una altra cultura, un altre país i una altra època. Aquí els vellets són els de les etiquetes de les galetes Trias de Santa Coloma: compten i comparteixen les galetes però la clau de la caixa forta la té ell.

O ella, perquè hi ha cases on l'administració econòmica i bancària és portada per la dona, i llavors és l'home qui acostuma a desentendre-se'n confiadament i a comportar-se com una senyora Millet o una infanta. De casos així també n'hi ha a cabassos, o jo en conec en aquesta mesura cistellera.

La pregunta del fiscal hauria d'haver estat una altra: a vostè, senyora Millet, no li va estranyar que un home del caràcter i el format cultural del seu marit dirigís el Palau de la Música? No va estranyar a tants polítics, tanta gent de la cultura, tants músics i tants membres de la burgesia il·lustrada que el van tractar anys i anys?