Repressió lingüística

Ho va dir fa temps, i ben convençut, el rei emèrit borbó: “A nadie se le obligó a hablar en castellano. Nunca fue la nuestra lengua de imposición.” El públic que l'escoltava en aquella entrega del premi Cervantes el va ben aplaudir, però era una gran mentida històrica sobre una realitat que, a més, persisteix. Que l'hi expliquin, si no, al professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) que ha estat multat per haver-se negat a parlar en castellà a uns policies a l'aeroport del Prat. La multa, és clar, no és pas per no haver canviat de llengua, sinó per desobediència a l'autoritat policial, ara protegida de manera desmesurada i fora de lloc en una democràcia per aquest nyap que és la Ley de Protección de la Seguridad Ciudadana, popularment coneguda com a Llei Mordassa. I tots sabem el que fa una mordassa: tapa la boca i impedeix de parlar i expressar-se aquell a qui se li ha posat.

Als catalanoparlants, però, la mordassa, a més de tapar-nos la boca, ens pot obligar, doncs, a canviar de llengua. Perquè, a partir d'ara, si un policia o un guàrdia civil ens demana que li parlem en castellà i, amb tot el dret, ens hi neguem, qui acabarem castigats serem nosaltres, reprimits en l'exercici dels nostres drets més elementals. I no pas, com hauria de ser, aquell que ens els haurà conculcat. Conclusió, abans d'exposar-se a pagar una multa o d'haver d'afrontar una complicada baralla judicial, molts ciutadans optaran per canviar d'idioma.

D'això se'n diu opressió lingüística, un fet que hauria de ser ben insòlit en una democràcia consolidada (presumptament) com l'espanyola, i encara més extraordinari en l'estat de dret de què tant es vanta el president espanyol Mariano Rajoy. Ja se sap, però, que tractant-se d'Espanya, tot és possible. Des de tenir un president ignorant que només parla la seva llengua a posar en controls als aeroports guàrdies civils i policies que desconeixen –o així ho fan veure– els drets bàsics dels ciutadans que els paguen i a qui haurien de servir.