El petjar de la justícia

En picar a l'ordinador els primers caràcters de l'article, sabia prou bé que resseguir amb bolígraf els complicats viaranys de la Justícia, tot i que simbòlicament, és provocador i hom s'exposa a no ser interpretat. Talment com les guilles al cau, trepitgen els passadissos dels palaus de justícia, deïficats que lluiten per trobar les veritats ocultes entre tones de paper escrit, entre les quals, juganeres, les veritats s'amaguen i surten traient el cap, jugant amb aquelles figures abillades de negre, de llarg i reminiscències cardenalícies. S'hi assemblen, però les cúries judicials no sermonegen ni diuen missa. Dictaminen en lloc de beneir, viuen en família i no agredeixen els joves auxiliars, com fan alguns membres de les cúries religioses a escolans i sagristans, en tenir necessitats inconfessables. Oh!

Fa anys... Anys? Fa tota una vida que hom sent a dir a les judicatures que els procediments emprats són passats d'època. Alguns, dels temps de l'imperi romà. Bo i llegint un redactat, un profà pensa que el redactor és retribuït a tant el foli, o que allò és la transcripció d'un monòleg de Joan Capri. Llegint a velocitat moderada, per poder assimilar l'assumpte, l'expedient d'un caixer d'empresa que retingué un discret sobrant de caixa de feia mesos, i tenint en compte que en faltar alguna quantitat l'havia posat ell, en retirà l'excedent. He emprat tres ratlles de foli vertical i el problema queda sobradament entès, a punt de dictamen. Els dos folis tenen trenta ratlles cada un i estaven escrits a dues cares. Tot plegat, 120 ratlles d'explicacions clares i planeres. Ara bé, pel judici d'aquest cas, el fiscal i el defensor disposaven d'una carpeta d'uns 60 folis. El president, amb el procediment, calcularem que tenia a mà prop de 120 folis! És una exageració ratllant la incongruència! A tot el món occidental hi passa quelcom semblant. El procediment del judici de Radovan Karadzic, en què tingué un petit paper, pesava una tona.

Intento imaginar-me Francesc Homs a judici, condemnat a un any i un mes d'inhabilitació. Com és possible? Per aquest home les paraules mentida, calúmnia, insult i més, no existeixen. Pel govern català hi han passat un bon lot de persones intel·ligents, honestes –gairebé sense excepcions–, eficaces i rendibles, i difícilment es trobaria algú que el superés en qualsevol camp. Estima Catalunya, la seva gent, treballa donant-ho tot, parla sense aixecar la veu i amb paraules justes. Si volien administrar injustament justícia, han escollit prou bé. Els tribunals haurien de prescindir dels mots Catalunya i catalans, que posen molts fora de to. Si la proclamació del projectat nou estat tal com els líders polítics catalans han planejat s'allarga, els veïns espanyols ens vindran a veure com un zoològic i ens tiraran cacauets. Viure enmig d'aquest fregit d'idees, il·lusions i desenganys és esgotador. Té o no té solució? És demanar massa? Aguanta, Francesc!