Memòria històrica musical

Una de les meves dèries (no gaire compulsiva) és retrobar-me amb la música de l'era post-beatle, que abasta des de l'any 1970 fins l'arribada del punk. Aquesta obsessió ve del fet que va ser la música que va marcar la meva adolescència: el glam, el rock simfònic, el rock alemany, el rock dur, el jazz rock, el folk elèctric, els Beatles en solitari i altres corrents més inclassificables. Dissabte passat, sense anar més lluny, em vaig comprar Foreigner, de Cat Stevens, on a més de la Suite Foreigner s'hi troba The Hurt, un del èxits de l'any 1973 del cantant convers a l'islamisme.

La fixació pel rock internacional de l'època responia al gust per la música i a una presa de posició generacional i vital. I també perquè la rèplica catalana no era prou àmplia per omplir les expectatives que la gana juvenil reclamava.

El rock a Catalunya, que a principis dels setanta tenia el nom de Tapiman, Màquina, Lone Star, va anar agafant forma elaborada en l'era post-beatle. A Barcelona, els grups de rock de la primera meitat dels setanta van trobar aixopluc a la sala Zeleste, l'aposta que va fer per la música en directe Víctor Jou.

Zeleste va donar forma i visualització a allò que semblava que només succeïa a fora. Va ser un punt de trobada que va gestar moltes alternatives musicals que es van etiquetar amb el nom de música laietana. Ara Picap acaba de treure un disc que recull una mostra del que va donar de si aquella etapa. La selecció ha estat feta per Àlex Gómez-Font, que fa poc va publicar un llibre sobre la música laietana des de la perspectiva d'una persona que per la seva joventut no va viure aquella etapa. Cançons d'Oriol Tramvia, l'Orquestra Mirasol, Iceberg, Blay Tritono, Esqueixada Sniff i Secta Sònica, entre d'altres. La nostra memòria musical recuperada. Paga la pena.