Representants i ‘represenpocs'

És indubtable que el moviment independentista a Catalunya ha tingut una gènesi popular i molt superior a la representativitat política. Aquest moviment, absolutament transversal, ha fet la feina que li tocava fer: posar la reivindicació al carrer i donar arguments als partits per assumir-la i defensar-la. Quan aquesta simbiosi va culminar en una majoria parlamentària independentista, vam dir que havia arribat l'hora dels partits polítics perquè s'havia de traslladar a les institucions el que era un fet al carrer, i aquesta tasca només la poden fer les organitzacions polítiques a través de les quals escollim els nostres representants.

Aquesta via impecablement democràtica té riscos, és clar. Un d'ells –potser el principal– és que les dinàmiques partidistes que tradicionalment regeixen la política prenguin espai, recursos i protagonisme a l'objectiu comú i es perdi el caràcter unitari que la societat civil li ha volgut donar. No hi ha cap partit que no pateixi d'aquest mal –i prou que ens dol–, però la CUP sembla que en pateix especialment. Ho hem comprovat fins ara cada vegada que ha fet valer el pes de ser minoria imprescindible per a la majoria i sembla que ho continuarem veient: si el pla de mobilització que acaben d'anunciar per defensar el referèndum es porta a terme al marge de l'estratègia conjunta i té les mateixes traces que l'atac a la seu del PP, no caldrà que el CNI s'esforci gaire a boicotejar res.