Les lliçons de Duran i Lleida

Fa alguns dies, Josep Antoni Duran i Lleida va reaparèixer per presentar el seu darrer llibre, Un pa com unes hòsties. El contingut no és excessivament nou. Es tracta d'un refregit dels fulls dominicals que adreçava setmanalment als ara ja exmilitants d'Unió Democràtica de Catalunya. El contingut del llibre, doncs, no té gaire interès i potser per aquest motiu l'exlíder de l'expartit, poc acostumat a passar desapercebut, es va desfogar a gust contra els seus exsocis. Al final de l'acte no va acceptar preguntes, però hauria estat bé fer-n'hi arribar algunes que molts ciutadans es deuen plantejar cada vegada que el senten:

Com és possible que es declarés UDC responsable civil subsidiària en qualitat de partícip d'estafa a títol lucratiu en l'anomenat cas Treball i Josep Antoni Duran i Lleida no dimitís, tot i comprometre's a fer-ho el 2000 i el 2002? Com és possible que tampoc assumís responsabilitats pel cas Turisme tot i existir una condemna per malversació de diners públics? Com és possible l'engany en què ens ha mantingut durant aquests 30 anys d'autonomisme, en què el seu expartit ha acaparat unes quotes de poder clarament desproporcionades si les comparem amb el seu suport electoral, tal com s'ha comprovat quan s'ha presentat en solitari? Com és possible generar un deute de 22,5 milions d'euros (amb uns actius de 5,8 milions!), una quantitat fins i tot superior a la reconeguda pel partit, i anar-se'n a casa tranquil·lament, com si res hagués succeït? Com és possible dilapidar com si res l'herència d'un partit amb més de 85 anys d'història i ni tan sols demanar perdó a la militància? Com és possible que l'home que ha controlat Unió de manera omnímoda des del 1982 hagi abandonat el vaixell en ple enfonsament, sense assumir cap responsabilitat? I, finalment, com és possible que, amb tots els interrogants anteriors, Duran i Lleida encara tingui la gosadia de passejar-se pel món i donar lliçons als altres?