La melodia del cost zero

El baríton Àngel Òdena ha cantat als millors teatres i sales d'òpera del planeta i, quan fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar-lo, em va explicar que el teatre lleidatà de la Llotja és, per acústica, disseny i capacitat, del millor que hi ha al món. Poques capitals europees, va dir meravellat, tenen un equipament operístic d'aquest nivell. Va lamentar, això sí, veure'l sovint buit, sense l'activitat diària que un espai de cultura com aquest mereixeria.

La construcció del Teatre de la Llotja és un dels últims episodis de la manera de fer urbanisme d'abans de la crisi. Una melodia que va sonar a totes les ciutats catalanes en temps dels crèdits i les requalificacions a dojo. Va costar 49,5 milions d'euros, però la Paeria ho va finançar gràcies a la cessió a Catalunya Caixa d'un solar contigu que es va valorar en aquesta quantitat de diners i on s'havien de construir torres d'oficines. El teatre, que també és palau de congressos i havia de servir per atreure milers de turistes de congressos a la capital de Ponent, es va inaugurar ja en temps de vaques flaques, el 2010, i quan a l'alcalde, Àngel Ros, li preguntaven per la conveniència d'haver fet per a Lleida un equipament d'aquest cost i dimensions, responia que havia tingut “cost zero” per a l'Ajuntament.

Avui, els dirigents de Catalunya Caixa, amb Narcís Serra al capdavant, són als tribunals per haver-se apujat els sous mentre aprovaven operacions immobiliàries que han resultat letals per a l'entitat financera, que ha hagut de ser rescatada amb diners públics. La de la Llotja de Lleida, la del cost zero, és una d'elles. Aquell solar on s'havien de construir torres d'oficines i pel qual Catalunya Caixa va pagar 50 milions d'euros és un solar buit, ple de matolls i amb restes de material d'obra abandonat, i el banc dolent que s'ha quedat els actius tòxics dels bancs el valora en 8 milions d'euros. L'últim desafinament d'aquest episodi és que ara la Paeria, a través de la societat municipal que supervisa la Llotja, diu que haurà de tornar el cost del solar a Catalunya Caixa, tot i que per contracte havia de tornar a mans municipals de franc si no s'hi feien les torres. Al rescat, doncs, de la caixa rescatada.

L'únic bo de tot plegat és que Lleida té un gran teatre, dels millors d'Europa. Però els tenors de la seva política necessiten afinar més.