Ebre, frontera i frontissa

Si hi ha avui, als Països Catalans, una regió perfectament identificable pels seus habitants i pels forasters, aquesta és les Terres de l'Ebre, un territori que ha bastit la seva identitat des de la reivindicació contra el transvasament, en defensa dels seus interessos materials, naturals i culturals. Aquestes comarques han començat a existir com un grup humà i un espai físic diferenciats a partir del moment que la consigna “L'aigua és vida, NO al transvasament” ha deixat de ser una samarreta, una pintada a la paret o una pancarta al balcó, per esdevenir una convicció de present i de futur, arrelada al cor, al cap i a la butxaca de la gent. Si bé la denominació Terres de l'Ebre apareixia el 1932 com a títol d'una novel·la de Sebastià Juan Arbó, la seva significació més cívica no es produeix fins a principis d'aquest segle amb les grans mobilitzacions, al país i a fora, amb els nusos blaus com a emblema. Va ser a principis dels setanta, però, quan el mot ebrenc, de la mà de Bladé i Desumvila, va començar a circular, coincidint en el temps amb els corònims Ponent, amb Josep Vallverdú, i Catalunya Nord, amb Llorenç Planes. Era, en certa manera, l'inici de la visualització de territoris fins llavors invisibles: les perifèries del Principat. Uns territoris que, a tot estirar, no passaven de ser, per a molts, un simple punt en el mapa, generalment només lloc de pas, però no destí final. Quants catalans no han estat mai a Tortosa, Amposta, Fraga, Gandesa, Lleida o Perpinyà i sí, en canvi, a Bangkok, Marràqueix, Madrid, Moscou, Londres o Praga?

Ara disposem, finalment, d'un llibre magnífic, documentat i seriós, Terres de l'Ebre, frontera i frontissa, del filòsof Xavier Vega, de Flix, aquest indret que la Renfe i tants catalans continuen anomenant Flics, com a expressió clamorosa de desconeixement del territori. De fet, va ser el 2014 que la presència massiva de participants procedents d'altres comarques a la cadena humana, a l'Ebre, va esdevenir l'inici del descobriment d'una part del país fins llavors oblidat i llunyà. La tirada tradicional cap al nord, les deficiències enormes en infraestructures de transport i la presència quasi irrellevant en els centres de poder de personalitats ebrenques (només Rafel Vidiella, al segle XX, i Marta Cid, al XXI, al govern de la Generalitat), expliquen moltes coses. “Tots els rius uneixen i separen”, assegura l'autor, mentre Montse Castellà afirma que la gent de l'Ebre “són tots parents per part de riu”, i la miopia nacional continua referint-se a “més enllà de l'Ebre” quan pensa en Espanya, expulsant així de l'imaginari nacional mig Tortosa, mig Baix Ebre i un bon tros de la Ribera d'Ebre, amb poblacions com Amposta, Gandesa, Móra d'Ebre, Sant Carles de la Ràpita i Alcanar, a banda de tot el País Valencià, indrets que espanyolitzem, inconscientment, amb tanta ignorància geogràfica, quan disposem d'un “més enllà del Cinca”, ben aclaridor i precís.

Vega analitza les Terres de l'Ebre com a unitat d'anàlisi, reconeixent-ne alhora la diversitat interna, els matisos, les singularitats. I reivindica la regió no sols com a part del país, sinó com a part central, com a cruïlla dels Països Catalans i expressió nacional d'una altra catalanitat, no coincident en tots els termes amb la catalanitat hegemònica a la qual l'Ebre enriqueix perquè la diversifica. Aquestes terres agafen amb una mà el País Valencià i amb l'altra la resta de Catalunya i miren també cap a la Franja, perquè és només així que recobren tot el seu sentit. Per això la Taula de Sénia ha estat capaç d'integrar prop d'una trentena de municipis del sud principatí i de la Franja, així com del nord valencià. I si la noció de frontera s'ha imposat en l'àmbit administratiu, la idea de frontissa és hegemònica en la vida quotidiana, amb tota naturalitat.

Aquest llibre persegueix dos objectius ben clars. D'una banda, serveix com a obra d'autoestima col·lectiva ebrenca, però lluny dels magnífics llibres de fotos amb colors amb imatges espectaculars del riu i el Delta, perquè és un llibre amb memòria, reflexions i arguments, ara que s'ha recuperat un cert orgull de pertinença, amb una valoració positiva dels seus trets culturals identitaris. De l'altra, aspira que la resta de connacionals assumeixin també les Terres de l'Ebre com a integrants del seu univers nacional i, doncs, valorin noms com Cristòfol Despuig, Francesc Vicenç Garcia –el rector de Vallfogona–, Marcel·lí Domingo, Felip Pedrell, Joan Baptista Manyà, Sebastià Juan Arbó, Bladé i Desumvila, Jesús Moncada i Gerard Vergés, al costat de tantes altres biografies que honoren qualsevol cultura i qualsevol país. Finalment, a l'Ebre català li ha arribat el llibre que calia.