Què els fem llegir?

“Flors, abelles i ocells, tot era rítmic i harmoniós. Però davall aquella harmonia aparent es congriaven profundes desventures: els ocells destruïen els insectes, les abelles devoraven les flors.” Quan el lector arriba a aquesta frase deguda al cronista Joan Mayol, la història dels senyors de Bearn ja toca a la fi. Llorenç Villalonga, per mitjà de l'avidesa de voyeur de l'esmentat Mayol, ens ha fet espiar per un forat la ment tan complexa de don Toni, el seu protagonista: “No sentia com a tragèdia ni la ruïna de la casa ni la manca de descendència.” De descendència, diguem-ho clar, legal...

‘Bearn o la sala de les nines' és una obra clau de la literatura catalana del segle XX, que, juntament amb La plaça del Diamant, un altre cim del mateix paisatge, es fa llegir als alumnes de segon de batxillerat dels nostres instituts. No sé què passa en altres centres: en el meu, la lectura d'aquesta novel·la és un fiasco. Potser és que el professor –jo– no s'ha escarrassat prou a explicar als nois quina és la grandesa de l'obra, a donar-los claus per interpretar-la i gaudir-ne. D'entrada, no hi entenen gairebé res. Perquè el món de Bearn, el d'una gran nissaga mallorquina vinguda a menys de mitjan segle XIX, els és del tot aliè. I, encara més: l'estil de Villalonga, subtilment descriptiu i sostingudament irònic, els resulta, mal que ens pesi, fins i tot antipàtic.

Jo ja entenc que tot aquest jovent ha de conèixer algunes obres principals de la nostra tradició. Però la lectura d'aquestes dues que dic ens va a la contra. Per la llengua, la novel·la de Rodoreda se'ls fa més passadora. Ara bé, tampoc no acaben d'entrar en la història, i molts batxillers acaben tenint la sensació que la Natàlia-Colometa –aquest bell esperit dramàtic nascut del poble, a diferència de don Toni, l'aristòcrata lúcid i orgullós– és una dona fava.

Mentre els alumnes feien l'examen sobre Bearn, jo llegia Eren ells, l'esplèndida novel·la de Carles Rebassa, relat descarnat d'una colla de xicots de l'edat que tenen ara aquests nois. D'un es diu que “no tenies tant de passat per a trobar a faltar tant de futur”. Un altre fa: “Sé que vindrà un dia que no hauré d'odiar el meu nom, perquè qui el digui no el dirà per a fer-me callar, sinó per a fer-me venir.” I un tercer resumeix, amb aquesta cruesa, la seva condició familiar: “Jo fa tota una vida que no en tinc, de pares.” Un llibre com aquest, ple de conflictes juvenils, faria lectors per sempre, a diferència de les dues obres mestres consignades i, en l'extrem oposat, també de tants nyaps que es fan llegir en els cursos d'ESO –literatura juvenil d'ara que no serveix ni per reciclar paper–. ¿Tant costa dissenyar un pla de lectures que faci néixer –o consolidar– el gust de llegir als estudiants i que no els allunyi per sempre d'un dels plaers més fondos, formatius i econòmics que tenim a l'abast?