Colau no serà Montilla

La teoria de moda a Madrid –i per tant, entre l'unionisme català– és que el referèndum es podrà aturar sense grans problemes perquè als partits sobiranistes els convé anar a unes noves eleccions. A ERC perquè totes les enquestes li donen la victòria i al Partit Demòcrata perquè així poden anar-se'n a l'oposició i reconstruir-se a partir d'una nova generació que, de passada, liquidaria Artur Mas i la resta d'inhabilitats. La hipòtesi es completa amb un nou govern d'esquerres, presidit per Oriol Junqueras, amb els comuns de Colau-Domènech i, si cal, el PSC. Seguint la tesi, el líder dels republicans tindria l'excusa de l'esfondrament del PDeCAT per canviar de socis i congelar el referèndum fins que comuns i socialistes hi estiguin d'acord.

D'alguna manera, aquesta operació política té connexió amb els dos tripartits. En aquells temps, el PSC va arrossegar ERC fins a la participació en la política espanyola –de fet, els republicans van donar suport a la investidura de Zapatero– a canvi d'un Estatut modelable des de les institucions de l'Estat. Anys després, la funció de Zapatero/Maragall/Montilla la farien Ada Colau i Pablo Iglesias i Junqueras equivaldria a la direcció pragmàtica de Carod i Puigcercós. Continuant el guió, el procés de sobirania no seria res més que una segona edició de l'itinerari de l'Estatut, que podria acabar amb un Majèstic assumible des de l'Estat. Final de la utopia i desmobilització definitiva. Més o menys com en la Transició.

La tesi és interessant, com ho són els jocs de taula. Però, com sempre, deixa al marge un jugador: la gent. La majoria independentista no desapareixerà i les bases socials fa moltes manifestacions que han deixat de ser tan innocents com les suposen. Cap lideratge té marge suficient per adoptar posicions partidistes en un moment tan decisiu. I, a més, l'unionisme oblida que qui ha de dissoldre el Parlament es diu Carles Puigdemont, un independentista dels de sempre.