De Rams a Resurrecció

Dos kamikazes es van fer esclatar en dues esglésies coptes d'Egipte el diumenge de Rams i van provocar un reguitzell de morts que ISIS es va afanyar a reivindicar com a part del seu execrable llegat a la negació de la dignitat humana. Per descomptat van tenir a punt, com sempre ha fet el terrorisme, una explicació molt travada de les raons polítiques que justifiquen aquestes formes de violència extrema, una violència que malauradament hi ha gent que ha estat capaç d'entendre, amb el blindatge tou que dona no agafar les armes; com en una mena de col·lectiu “la vaig matar perquè era meva”, aquest entorn comprensiu ha fet durant segles possible la indiferència del món, i contemporàniament fins i tot els estudis de suposats intel·lectuals brindats a fer-los de facilitadors i sovint becats amb escreix per centres d'investigació. Uns estudis que acaben separant terrorista i assassí fins i tot en contexts on les institucions polítiques funcionen de manera acceptable, millorable sempre, però sens dubte acceptable.

Comença la Setmana Santa, símbol de la redempció del món per la via del sacrifici insuperable, però que llunyans ens són els morts llunyans! Ni que sigui els que sabem minoria religiosa en un món que els és hostil i que fa d'ells màrtirs moderns sense glòria mediàtica; ni que sigui aquells que culturalment ens haurien de ser més propers perquè més proper al projecte europeu és el cristianisme que ha estat capaç de llegar al món el missatge de justícia social i solidaritat amb els desfavorits de la terra que trufà de radicalitat humanista l'Evangeli. Ha estat fàcil vincular la religió a obscurantismes clericals o intrigues vaticanes i igualment fàcil, arran d'això, oblidar que moren persones pel fet de professar una fe. Mentrestant, considerem execrable que un tribunal condemni a inhabilitació una jove pels seus tuits de mal gust, no gaire cosa més que això, és cert, poc afortunat el tribunal. “M'han arruïnat la vida”, diu ella, però no és cert, perquè està viva, i ningú la cremarà, ni la trossejarà per haver dit, pensat o escrit. Per haver resat en una església un diumenge de Rams.

Els cristians d'Orient donen testimoni que el progrés va per barris, i que les nostres preocupacions també són molt sectàries. La repercussió de la mort d'una dirigent socialista, condecoració inclosa, ha omplert diaris durant dies, sobretot pels que en altres temps la criticaren i ara la fan símbol de l'unionisme en temps de tempesta. La intervenció quirúrgica d'un exjugador del Barça que patí ferides en l'atemptat de Dortmund ha ultrapassat fins i tot la ministra, perquè ja se sap que quan el futbol és notícia, la resta és sempre secundari. I si els atemptats es donen en la nostra aparentment blindada Europa, l'estupefacció es torna gegantina, perquè la mort incomprensible ens toca de forma directament proporcional a la distància física. Un factor humà, com tants, molt reptilià.

Certament, com de forma contundent descriu l'especialista en terrorisme Fernando Reinares, són els mateixos musulmans el principal objecte de desig per als moviments gihadistes. Al cap i a la fi, es tracta, com deia el terrorisme etarra a partir dels anys noranta, de socialitzar el dolor fins al punt de mantenir aterrida la població en general i fer d'aquesta manera més evident (o aparent) la força dels miserables. I també aquestes morts, llunyanes sempre, ens passen desapercebudes, molt més que el centenar de persones que es denuncia empresonades i torturades a Txetxènia pel fet de tenir una “orientació sexual no tradicional”. I fins i tot Txetxènia queda lluny!

Però la persecució dels cristians a Orient aplega totes les ignomínies, perquè atemptant contra la vida, ho fa també contra la vulnerabilitat (els fidels resant), contra la llibertat religiosa (com si els segles no haguessin passat), contra les minories identificables, símbol de la fe que concita tots els odis, la més propera al món desenvolupat gràcies a la consecució de la separació entre poder temporal i poder espiritual que tant dolor va provocar durant segles. A Egipte, a Nigèria (sobretot a Nigèria), a l'Àfrica del nord (que tampoc queda tan lluny!), a la Xina, a l'Índia, el nacionalisme religiós delata la feblesa de la civilització.

Però la pitjor ignomínia és la nostra indiferència, el comentari recurrent i frívol sobre preocupacions de tercera o la fixació amb personatges que fan de la seva barroeria el ciment amb què enganxem el cul a la butaca. Però arribarà la Resurrecció.