L'àpat de l'autonomia

Tant com els polítics es posen la mà a la boca quan parlen entre ells per si tenen al davant un lector de llavis, i sempre arriba un moment que les paraules se'ls escapen per entre els dits, en un àpat de Setmana Santa el dirigent del PDeCAT David Bonvehí va tenir de company de taula un traïdor que va facilitar a un diari les paraules que tot menjant va pronunciar. Bonvehí vol portar el cas a la fiscalia perquè investigui de qui va provenir la indiscreció i també perquè avui qui no porta coses als jutjats és com qui no té una vinya i no fa vi: no és ningú ni compta per a res. Bonvehí fa recaure la sospita en un militant o simpatitzant d'ERC, el partit que governa amb el PDeCAT. “Que el pengin.” Suposo que en la governació conjunta hi deu haver conflictes interns i discussions cada dia que se solucionen amb l'exercici de política, la diplomàcia i el diàleg, exercici que reclamem als que ho confien tot a la judicatura. Sempre acabem adoptant la cara de l'adversari, en política i en tot. Els adversaris ens expliquen.

Però què ha dit de tan greu Bonvehí? Ha dit que si el referèndum fracassa, que vol dir si surt el no, i s'ha d'anar a eleccions, el seu partit hi presentarà un candidat “autonomista”. Els escarafalls que l'afirmació ha generat han tapat la premissa que la sustenta: el referèndum es pot perdre. La meva preocupació és aquesta, no tant que un candidat hagi d'administrar “l'autonomia”, si la voluntat dels votants ha estat aquesta. Diu Bonvehí que ell i el seu partit treballen i seguiran treballant perquè el referèndum doni sí i sigui un èxit. Vol dir? Jo tinc per norma no fer cas de les enquestes, però com que de moment són el succedani del referèndum que encara no hem celebrat, observo que aquests estudis diuen que els partidaris del sí són ara els mateixos, o una mica menys, que fa tres mesos o un any. Les enquestes diuen més coses: que molta gent manifesta altres prioritats per sobre de la de la independència: l'atur, la seguretat, la sanitat, l'ensenyament... No haver fet veure a la majoria de ciutadans que es vol la independència no només per motius sentimentals, històrics o “perquè sí”, sinó per solucionar amb major eficàcia els problemes que “preocupen la gent” és una de les grans falles dels partits que han d'organitzar el referèndum i volen la independència. I barallar-se entre ells i dur els platets d'un sopar o d'un dinar a un diari o a la fiscalia no fa cap profit a la voluntat conjunta. O és que el PDeCAT i ERC es disputen qui ha de governar “l'autonomia” perquè la veuen inevitable i fatal? De moment, els que més treballen pel sí, i encara entre els convençuts, són els que volen impedir el referèndum. Es farà? Serà un èxit? En això els polítics han de concentrar els esforços. Si no, autonomia.