Aigua potable

o he vingut a fer el Camí de Santiago sinó a fer-ne una observació. Lorca (Lorka), poblet d'una mica més de cent habitants de Navarra, ofereix un bon punt perquè la placeta és com un balcó amb barana sobre el carreró per on circulen els pelegrins. Venen de Puente la Reina i acabaran l'etapa d'avui a Estella. Una mica més de vint quilòmetres. Alguns s'han incorporat al Camí a Puente la Reina, lloc on conflueixen les dues rutes que s'inicien a la frontera francesa. D'altres acumulen més trajectes. No tots pensen arribar a Santiago de Compostel·la. Molts fan unes poques etapes i tornen a casa. Ho tenen previst així. Aquests dos matrimonis de Nova Zelanda el pensen fer tot, és clar. No es ve dels antípodes per quedar-se a mitges. A la placeta hi ha una font de raig continu. Uns italians que fan el trajecte amb bicicleta beuen a galet i omplen unes ampolles. Arriba un altre ciclista, aquest espanyol. Llegeix horroritzat un rètol que indica que l'aigua “no está tratada” i alerta els italians. En Jaime els diu: “Significa que no conté clor. Com pot fer mal si jo fa vuitanta-tres anys que la bec?” En Jaime és un veí del poble que s'ha assegut amb mi al banc. Espera el camió que cada matí distribueix el pa pels pobles de la zona. “Amb la dona sovint ens hem dit: i si féssim el Camí? Ara ja no podem perquè ella està més atrotinada que jo. Ens hem limitat a veure la gent com passa.” Em pensava que en veuria més. La processó és clarissera. “Ara amb el bon temps s'animarà. S'han acabat els coreans.” Què passa amb els coreans? “Venen tots a l'hivern. Els senyals de la ruta queden colgats per la neu, i els bombers els han d'anar a rescatar perquè es perden per les muntanyes. El govern hauria de parlar amb el de Corea per veure qui paga l'auxili.” En un alberg de més avall del carrer els caminants es poden servir una sopa de llenties i descansar a les cadires de fora. Què mou aquesta gent a fer el Camí, coreans i neozelandesos inclosos? La religiositat no ho explica tot però el contingut espiritual és present i es multiplica: les ganes de caminar per una ruta ancestral i molt marcada, la convivència, el repte personal, el reconeixement amb l'altre, una promesa difusa no sempre confessada... Pujar i baixar Burriac cent vegades té un altre efecte. No en té cap, tret de l'exercici corporal.

Com que sempre vaig amb prejudicis, em pensava trobar-me, també, davant una espanyolada turística. Havia oblidat que el Camí recorre l'Espanya austera, lacònica i reconcentrada. “Buen Camino”, es limiten a dir els pagesos als expedicionaris, vinguin d'on vinguin i parlin com parlin. I l'aigua de la font dos mil anys rajant amb el “no tratada” sense traducció perquè ja es veu que si és allí és que ha de ser bona per rentar-se els peus i per beure.